A l'amic que ja no ho és

Quan el record m'atura i m'estira cap enrere,
quan la tristesa són ungles que es claven a l'esquena
l'abraçada de la soledat és immensa
i les nits són tan llargues que ofeguen
els llençols s'adhereixen al cos com una nova pell
tant et vaig donar i tan poc m'emporte hui,
jo que hauria lluitat amb els Déus,
que hauria creuat oceans i escalat muntanyes,
només haguera bastat que m'ho demanares.

Tants anys al teu costat, vam riure les penes
i vam plorar les alegries i les nits amargues
les férem a la nostra manera, estirats,
a la llum de la lluna, donant-nos la mà
i sabent que allà estavem, l'un amb l'altre
i que el dolor, quan és compartit, és menys punyent.

Jo que et vaig ajudar a ser tu, a estimar-te,
a respectar-te i fer-te respectar,
que et vaig defensar davant les veus
que negaven la bellesa del teu cor,
que orgullosa vaig cridar: sí, és ell!
És el meu amic, entranyable i estimat amic!

Tu que em vas donar tant,
que no escatimaves en paraules tendres,
que tot ho feies amb gust, cuinaves per a mi,
i passaves hores abraçant-me per tal que em sentira millor.

On estàs vell amic? Per què has desaparegut així?
En qui t'has convertit?
Sé que eixe que hui em parla no ets tu,
has canviat, o t'han canviat,
o serà el temps o els anys
que a tots ens edureixen el cor.
Tant se val, ja no et puc recuperar,
recordaré tots els moments inoblidables,
totes les històries de cavallers i princeses
que volíem escriure, tot això ho recordaré,
la resta...bah..ho tiraré a la paperera de reciclatge
i després la buidaré. Fins sempre.