Això és el que voldria fer, però actualitzar amb trellat. I és això últim el que no puc aconseguir. No sé què punyetes em passa però tinc la inspiració pel terra i no hi ha forma d'escriure res mínimament decent.
Diguem-li estrés, diguem-li falta de temps, poca concentració o que fa més d'un mes que no tinc sexe...no sé quin serà el motiu concret. Estic insuportablement melosa però al mateix temps poc comunicativa. Deu ser la regla que sempre ens torna boges una vegada al mes.
Jo voldria encetar una espècie de post setmanal el qual anomenaré "La frase tonta de la setmana". Tot açò ve perquè l'altre dia a l'autobús hi havia posada una cançó del grup La 5ª Estación, que s'anomena així. Em vaig quedar pensant una estona i, és ben cert que habitualment -ja siga perquè el cervell ens juga males passades o perquè serà cert allò de què l'alcohol i la marihuana es mengen les neurones- diem algunes frases sense pensar, que resulten estranyes, però que després sempre recordem.
Un dia estavem veient la pel·lícula Pretty Woman la meua companya de pis i jo. Hi ha una escena on estan la Julia Roberts i el Richard Gere a la banyera, amb l'escumeta del sabó, mentre es fan besos, carícies, etc; estàvem veient aquesta escena quan la meua companya digué: -"Això és lo típic que no ens passarà mai". Jo me la vaig mirar mentre processava la informació i immediatament vam esclatar les dos a riure, sense parar, allò que quan més ho intentes menys pots parar. T'agafa un mal de panxa horrorós i comencen a eixir-te llagrimetes a la cua dels ulls...De sobte vaig parar de riure, la vaig mirar seriosament i li diguí: -"de què collons ens riem si és lo més trist que he escoltat en ma vida?",
-"tens raó", -va contestar-. I ens quedàrem les dues en silenci, reflexionant dins nostra sobre aquella frase i com de cert era el que portava implícit.
Des d'eixe dia, resulta una frase bastant recurrent quan veiem una pel·lícula d'aquestes d'amor. Veritat que el que ocórre a les pel·lícules no passa a la vida real? Doncs això. Tornem a començar.
dijous, 20 de novembre del 2008
divendres, 7 de novembre del 2008
Empresa Mediocre de Transport
Sempre m'ha agradat viatjar amb autobús, veure el paissatge, la gent que puja i baixa estressada, mentre jo escolte música amb un mig somriure. M'agrada sentir el sol que entra per les finestres i veure regalimar les gotes d'aigua els dies de pluja.
Enguany he tingut l'opció d'agafar l'autobús diariament i tot aquest encant que abans li veia, ara l'ha perdut per complet. Després de conéixer les excel·lències de RENFE i Metro València, només em quedava l'esperança que els autobussos funcionaren millor. Però novament he comprovat la negligència dels tranports valencians.
Problema 1: són les 7.30 del matí i he d'arribar a classe a les 8h. Cap problema perquè en deu minuts arribe (suposadament) amb l'autobús. A la parada, tot ple de gent esperant, l'autobús parat i tres tècnics intentant fer-li un "reset" al motor elèctric. Després de tres intents, res. No s'engega:
-Por favor esperen al siguiente.
El qual tarda 12 minuts en arribar. Faig tard a classe.
Problema 2: de bon matí ja estic dalt de l'autobús, però aquest no arranca. De nou un "reset" i finalment es posa en marxa. Sospire. Però quina és la meua sorpresa que en comptes d'anar avant, l'autobús anava marxa enrere. La meua cara era un poema. Un intent, cap enrere. Dos intents, cap enrere. Tres intents, cap enrere. Telefonada a la central: -no me entran las marchas! -pues apagalo y vuelvelo a encender. -Ya lo estoy haciendo!
Set minuts més tard allò agafa la direcció normal. Bé, almenys hui no arribe tard.
Problema 3: Agafe l'autobús pel matí i tot sembla normal (dintre meu rese per a què no passe res). Ens parem en un semàfor, em descuide un segon i de sobte: Plofff!!! òstia contra el cotxe de davant:
-Porfavor bajen i ahora viene un compañero a recogerles.
I un colló! vint minuts a peu fins a la Facultat.
Problema 4: Novament pel matí puge a l'autobús, tique en la maquineta i no em torna el bitllet. L'home el trau i no passa res. Puja una xica després, tica el bitllet i allò comença a pitar: pi!pi!pi!pi!pi!pi! -sense parar-. Telefona a la central: -Hazle un reset.
Jo allà asseguda, primer em vaig posar de color verd, després taronja...Novament telefona:
-Oye, esto no para de pitar y yo no puedo conducir con el pitido ese en la oreja!
-Pues a cochera.
-Bajense y cojan el siguiente. Tu dile a mi compañero que ya has ticado.
Buff!!! En eixe moment la meua cara reflectia un fort color morat, amb dues venes ben unflades al coll, pensava que en qualsevol moment em convertiria en Hulk...Esperant a la parada no vaig poder controlar la meua ira i comencí a despotricar davant de tota la gent:
-Quina vergonya! tots els dies ha de passar algo! Me cague en l'ostia puta i la mare que va parir a tota la flota d'autobussos de València i de la contornà! (tot el món em mirava, obviament).
Quan arribà el següen tot el món va pujar sense dir ni mu, jo crec que ja havia començat a rebentar la samarreta i el meu coll era un pam més gros. Amb els ulls obertíssims i les venes totes roges vaig mirar el conductor i li vaig dir:
-Perfavor, on puc demanar el full de reclamacions? :(
-En la plaza Correu Vell, donde està la Lonja (em va dir mirant-me amb menyspreu).
-Gràcies.
I així va ser com vaig arribar tard al treball i encara hui no he tingut temps per anar a demanar el coxino full de reclamacions, que després ells utilitzaran per netejar-se els mocs (per no dir altra cosa).
Tot açò en menys de dos mesos! Mentrestant els amos de València es gasten milionades comprant cotxes oficials a costa de què la resta fem tard a les nostres obligacions diaries.
D'ara endavant m'hauré d'alçar una hora abans cada matí "per si de cas", per a pujar en cotxes vells, pagant un preu excesiu, aguantant a conductors malhumorats que es desfoguen amb els usuaris i mil etcéteres qua ara no m'abellix recordar.
Tingueu un bon dia.
Enguany he tingut l'opció d'agafar l'autobús diariament i tot aquest encant que abans li veia, ara l'ha perdut per complet. Després de conéixer les excel·lències de RENFE i Metro València, només em quedava l'esperança que els autobussos funcionaren millor. Però novament he comprovat la negligència dels tranports valencians.
Problema 1: són les 7.30 del matí i he d'arribar a classe a les 8h. Cap problema perquè en deu minuts arribe (suposadament) amb l'autobús. A la parada, tot ple de gent esperant, l'autobús parat i tres tècnics intentant fer-li un "reset" al motor elèctric. Després de tres intents, res. No s'engega:
-Por favor esperen al siguiente.
El qual tarda 12 minuts en arribar. Faig tard a classe.
Problema 2: de bon matí ja estic dalt de l'autobús, però aquest no arranca. De nou un "reset" i finalment es posa en marxa. Sospire. Però quina és la meua sorpresa que en comptes d'anar avant, l'autobús anava marxa enrere. La meua cara era un poema. Un intent, cap enrere. Dos intents, cap enrere. Tres intents, cap enrere. Telefonada a la central: -no me entran las marchas! -pues apagalo y vuelvelo a encender. -Ya lo estoy haciendo!
Set minuts més tard allò agafa la direcció normal. Bé, almenys hui no arribe tard.
Problema 3: Agafe l'autobús pel matí i tot sembla normal (dintre meu rese per a què no passe res). Ens parem en un semàfor, em descuide un segon i de sobte: Plofff!!! òstia contra el cotxe de davant:
-Porfavor bajen i ahora viene un compañero a recogerles.
I un colló! vint minuts a peu fins a la Facultat.
Problema 4: Novament pel matí puge a l'autobús, tique en la maquineta i no em torna el bitllet. L'home el trau i no passa res. Puja una xica després, tica el bitllet i allò comença a pitar: pi!pi!pi!pi!pi!pi! -sense parar-. Telefona a la central: -Hazle un reset.
Jo allà asseguda, primer em vaig posar de color verd, després taronja...Novament telefona:
-Oye, esto no para de pitar y yo no puedo conducir con el pitido ese en la oreja!
-Pues a cochera.
-Bajense y cojan el siguiente. Tu dile a mi compañero que ya has ticado.
Buff!!! En eixe moment la meua cara reflectia un fort color morat, amb dues venes ben unflades al coll, pensava que en qualsevol moment em convertiria en Hulk...Esperant a la parada no vaig poder controlar la meua ira i comencí a despotricar davant de tota la gent:
-Quina vergonya! tots els dies ha de passar algo! Me cague en l'ostia puta i la mare que va parir a tota la flota d'autobussos de València i de la contornà! (tot el món em mirava, obviament).
Quan arribà el següen tot el món va pujar sense dir ni mu, jo crec que ja havia començat a rebentar la samarreta i el meu coll era un pam més gros. Amb els ulls obertíssims i les venes totes roges vaig mirar el conductor i li vaig dir:
-Perfavor, on puc demanar el full de reclamacions? :(
-En la plaza Correu Vell, donde està la Lonja (em va dir mirant-me amb menyspreu).
-Gràcies.
I així va ser com vaig arribar tard al treball i encara hui no he tingut temps per anar a demanar el coxino full de reclamacions, que després ells utilitzaran per netejar-se els mocs (per no dir altra cosa).
Tot açò en menys de dos mesos! Mentrestant els amos de València es gasten milionades comprant cotxes oficials a costa de què la resta fem tard a les nostres obligacions diaries.
D'ara endavant m'hauré d'alçar una hora abans cada matí "per si de cas", per a pujar en cotxes vells, pagant un preu excesiu, aguantant a conductors malhumorats que es desfoguen amb els usuaris i mil etcéteres qua ara no m'abellix recordar.
Tingueu un bon dia.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
