A l'amic que ja no ho és

Quan el record m'atura i m'estira cap enrere,
quan la tristesa són ungles que es claven a l'esquena
l'abraçada de la soledat és immensa
i les nits són tan llargues que ofeguen
els llençols s'adhereixen al cos com una nova pell
tant et vaig donar i tan poc m'emporte hui,
jo que hauria lluitat amb els Déus,
que hauria creuat oceans i escalat muntanyes,
només haguera bastat que m'ho demanares.

Tants anys al teu costat, vam riure les penes
i vam plorar les alegries i les nits amargues
les férem a la nostra manera, estirats,
a la llum de la lluna, donant-nos la mà
i sabent que allà estavem, l'un amb l'altre
i que el dolor, quan és compartit, és menys punyent.

Jo que et vaig ajudar a ser tu, a estimar-te,
a respectar-te i fer-te respectar,
que et vaig defensar davant les veus
que negaven la bellesa del teu cor,
que orgullosa vaig cridar: sí, és ell!
És el meu amic, entranyable i estimat amic!

Tu que em vas donar tant,
que no escatimaves en paraules tendres,
que tot ho feies amb gust, cuinaves per a mi,
i passaves hores abraçant-me per tal que em sentira millor.

On estàs vell amic? Per què has desaparegut així?
En qui t'has convertit?
Sé que eixe que hui em parla no ets tu,
has canviat, o t'han canviat,
o serà el temps o els anys
que a tots ens edureixen el cor.
Tant se val, ja no et puc recuperar,
recordaré tots els moments inoblidables,
totes les històries de cavallers i princeses
que volíem escriure, tot això ho recordaré,
la resta...bah..ho tiraré a la paperera de reciclatge
i després la buidaré. Fins sempre.

Llibertat

"Sé que el amor es un juego sucio; tienes que mancharte las manos. Si te mantienes a distància, no sucede nada interesante". Hanif Kureishi.

Cerques eixa mirada insistentment, no pots evitar-ho, potser ell també t'observa i t'enxampa, fas com si res haguera passat, mires cap a altre lloc, continues ballant, rebent empentes i notant la pell humida de la gent...Cantes a crits com si el món s'acabara, tanques els ulls i et deixes emportar pel moment, per la música, per la mirada de complicitat dels amics...però no ho pots evitar, tornes a buscar eixos ulls que tant t'agraden, tot i que fa uns minuts els has vist per primera vegada. Ell porta un barret i samarreta blava, no podria ser més sexy (penses), dissimuldament t'acostes, una força interior t'empeny cap a eixos braços, ell ho nota i també s'acosta, els vostres braços es freguen sense voler evitar-ho. Decideixes fer un pas més, et gires i el mires directament als ulls, només un metre de distància entre els cossos, ha arribat el moment de soltar qualsevol banalitat per a iniciar el contacte: - m'agrada el teu barret... - i a mi el teu somriure...

I ara?

Hui t'he vist després de tant de temps...En el supermercat de cançoneta apegalosa. No ho esperava, sincerament, pensava que aniríes perdut per altres racons del món...casat i amb fills potser...i de mestre d'Educació Física en algun col·legi de la zona. Però no, t'he vist al mateix lloc que fa uns anys, quan em perseguíes amb la mirada entre els passadissos de la cervesa i el dels productes de neteja, mentre ma mare em pegava colzades i em deia: - "Eixe xic no t'ha oblidat, encara te vol..."

Han passat molts anys i en el fons sempre he desitjat que em vingueres a buscar amb nocturnitat i alevosia, com aquella nit d'agost, ebri de qui sap què, amb la nostra cançò al cotxe a tot volum i cridant desesperat que m'estimaves. Mon pare amenaçant amb agafar l'escopeta i la meua germana amb samarreta i bragues, assomada al carrer i cridant-me: - "Eixe és Toni, és Toni!"

Mai ningú va fer per mi tantes bogeríes, ningú em va estimar tant i ningú m'ha fet tant de mal com tu. Però hui t'he vist, igual que abans, amb eixe somriure que em va governar la vida tants anys i eixos ulls d'un blau verdós tan intens que si em tornaren a mirar seria incapaç de dir que NO.

90 segons

Diuen que la gratitud és el gran secret de la vida, estar agraïts pel que tenim, per tot allò que la vida ens ofereix cada dia, cada hora i a cada minut. Estaríem equivocats si pensàrem que tenint tot allò que desitgem seríem més feliços, ja que tot el que tenim és un regal que ens ha estat otorgat i hem d'agrair-ho.

Fent una ullada a aquests últims anys i veient tot el que he tingut i tinc al meu voltant, em done compte que he sigut realment una persona privilegiada, ja que tot el que he viscut m'ha ajudat a ser més rica interiorment, i parle tant de les coses bones com de les dolentes. Per tot açò vull escriure en 90 segons les coses per les quals vull donar les gràcies:

L'amor.
La família.
Els amics.
La pluja.
El café amb llet.
El cotxe.
La Vitamina C.
La música.
El xocolate.
La puntualitat.
Totes les persones que he estimat.
Els meus professors.
El sexe.
La crema hidratant.
Les veles.
L'estufa i la manta.
La cervesa.
La coca-cola.
El riu Xúquer.
El facebook.
La lluna plena.
La risa.
El Crackòvia.
La marihuana.
El menjar ràpid.
La poesia.
Els meus nebots.
Els homes...
La salut.
La mare natura.
Els massatges.
El ioga.
El menjar italià.
El meu gos.
València.
Els diumenges al sofà.
La roba neta.
La posta de sol.
L'aigua.
Vicent Andrés Estellés.
La calma.
Passejar.
El meu llit.
Els bolígrafs.
Cantar.
Els besos.
La màgia.
El sext sentit.
Jason Mraz.
La gent autèntica.
Els somnis.
Almeria.
El menjar de ma mare.
La bellesa.
L'univers infinit.
Les llibreries.
El poder de canviar.
Continuar respirant.
L'alegria.
I sobretot, la VIDA.
Done gràcies per estar viva.

Esta és la meua llista. I la teua?

B/N

Les nits són llargues i el sentiment és intens,
el meu cap bull com una olla a pressió
els nervis consumeixen els meus dies
i tot es converteix en una inmesa espera.
No hi ha color en el meu dia
ni lluna que guarde les meues nits
solitaries i fredes, eternes, girant als llençols
sense trobar la postura ni agafar el son
i pensar, pensar i pensar...
no veig l'eixida, no trobe el valor,
on és la resposta?
Veig les meues imatges tenyides de blanc i negre
no hi ha color, no tinc color,
ho veig als meus somnis
però no et trobe a tu.
tan absent estàs, tan lluny, tan fugaç,
fugitiu durant el dia, t'esvaeixes durant la nit,
allargue els braços per a tocar-te
però ets volàtil com el fum del meu cigar,
cada vegada més lluny, menys intens,
fins a ser invisible, intangible.
Et busque i camine,
i veig uns ulls que no són els teus,
puge al cotxe i no estàs al seient del copilot tampoc,
a la ràdio la cançó de sempre i el meu somriure fugaç,
i et cante, cante a crits aturada en el semàfor,
tothom m'observa i se'n riuen
però tant em fa perquè no saben que et cante a tu,
et cante amb l'estòmac i intente sentir-te a prop,
però no et sent,
les cordes vocals em tremolen
i em puja un nus,
la veu se'm trenca i el nus puja
fins als meus ulls
i plore, però et seguixc cantant
amb la veu tremolosa
i les llàgrimes baixen pel meu coll,
el nus em puja al cap.
Pare en sec, escolte un clàxon de fons
cada vegada més intens,
és el paio del cotxe de darrere
que m'adelanta i em crida:
- "Xiqueta! En què collons estàs pensant?"
En tu, estic pensant en tu.