M'agrada observar a la gent quan vaig al parc a llegir. Són les cinc de la vesprada, fa solet, la gespa on estic asseguda és d'un color verd intens i la terra està freda, humida, per les últimes plogudes probablement. M'agrada el contacte amb la natura.

Hi ha una dona que passeja el gos, un home de mitjana edat amb roba esportiva que fa footing i una parella jove amb la filla d'uns quatre anys que juga a amuntegar pedres de tots els tamanys i formes.

M'agrada deixar volar la imaginació i pensar quines històries amagaran cadascun d'ells. La dona baixa a passejar al gos sempre a la mateixa hora perquè sap que l'home que fa footing la mira dissimuladament des de fa un parell se setmanes. Tots el dies abans de baixar, la dona pensa què li dirà alguna cosa, qualsevol comentari intrascendent sobre l'oratge o l'absència de pipi-cans al parc. Creu que no és casat, s'ha fixat que no porta anell, ella se'l lleva dissimuladament tots els dies en baixar. Així van passant els dies, mai aconsegueix omplir-se de coratge per dir-li alguna cosa però no perd l'esperança de què algun dia siga ell qui trenque el gel.

La parella jove amb la filla no són casats, ni falta que els fa, ells s'estimen i no necessiten cap document oficial per acreditar el seu amor. Van haver de lluitar contra l'opinió de la família d'ell quan ella es va quedar embarassada amb dèsset anys. Ells però, van decidir continuar endavant amb l'embaràs, amb un parell de collons. Ara viuen en un pis de lloguer, ell treballa de cambrer a jornada completa, ella porta a la filla a l'escola pels matins i després torna a casa per a feinejar un poc i estudiar per a les oposicions a l'Administració que està preparant. A la vesprada quan abaixen junts al parc amb la filla, gaudeixen del millor moment del dia, la xiqueta va i ve mentre juga i sa mare li dóna el berenar a mulladetes. Ells s'agafen de la mà, es miren tendrament la filla, com un regal inesperat però que els ompli de felicitat i és el motiu pel qual tots els matins s'aixequen amb ganes del llit.

Comença a fer frescor, em pose la xaqueta mentre pense en les meues coses. Quan alce el cap tinc a la xiqueta al davant amb el braç estirat, em regala una pedra, l'agafe i li dóne les gràcies mentre ella somriu i deixa veure les seues dentetes menudes i blanques.

Vesprada de diumenge

Tinc les mans fredes,
la teua esquena nua està calenta.
Estàs boca per avall
i jo asseguda al damunt de les teues natges
amb les cames obertes,
pots sentir la meua humitat.
Agafe l'oli d'ametlles
i deixe caure el líquid en les meues mans.
Estàs relaxat, aparentment,
no et puc vore el gest,
però a través dels palmells
puc notar la teua sang bullir,
desitjant que pare, o que continúe, qui sap.
Jo tinc el control,
passe el tou dels dits
recorrent la teua columna vertebral
fins arribar al coll, em pare,
t'acarone els cabells, de baix cap a amunt,
t'estremeixes.
Quan penses que ja he acabat
t'agafe pels cabells de manera sensualment brusca
i estire fins que gires el cap.
Tu em mires apassionadament i em mossegues el llavi inferior.

Llàgrimes

Quina calor fa a la biblioteca! Uff! Aquestos dies han sigut horrorosos. El fet de no tindre res a fer no és compatible amb el meu caràcter. Necessite tindre sempre la ment ocupada, però els fets esdevinguts a casa em tenen bloquejada. La malaltia de ma mare, els problemes del meu pare, la mort de ma tia...

La dita popular de què no hi ha mal que per bé no vinga...mentida! Quan penses que tot ha canviat i que les coses comencen a ser més relaxades...zass! t'arriba l'òstia per altra banda. Diuen que la vida consisteix en això, caure i tindre suficient força i coratge per a alçar-te.

Ho descriuré amb una imatge: tinc la sensació d'estar al fons d'un pou, comence a pujar a poc a poc, amb esforç però amb ganes, i quan ja estic a dalt i pose la mà a la sortida hi ha algú que em xafa i m'empenta per a què torne a caure altra vegada al fons.

I saps que no pots donar-te per vençut, però hi ha moments que només voldries arraconar-te a la part més obscura, ajagut, amb les mans al cap, i plorar, plorar fins no poder més, fins quedarte adormit i esperar que quan despertes tot haja sigut un malson. Però no puc plorar i em fa molta ràbia. Per què no puc plorar?