Quina calor fa a la biblioteca! Uff! Aquestos dies han sigut horrorosos. El fet de no tindre res a fer no és compatible amb el meu caràcter. Necessite tindre sempre la ment ocupada, però els fets esdevinguts a casa em tenen bloquejada. La malaltia de ma mare, els problemes del meu pare, la mort de ma tia...
La dita popular de què no hi ha mal que per bé no vinga...mentida! Quan penses que tot ha canviat i que les coses comencen a ser més relaxades...zass! t'arriba l'òstia per altra banda. Diuen que la vida consisteix en això, caure i tindre suficient força i coratge per a alçar-te.
Ho descriuré amb una imatge: tinc la sensació d'estar al fons d'un pou, comence a pujar a poc a poc, amb esforç però amb ganes, i quan ja estic a dalt i pose la mà a la sortida hi ha algú que em xafa i m'empenta per a què torne a caure altra vegada al fons.
I saps que no pots donar-te per vençut, però hi ha moments que només voldries arraconar-te a la part més obscura, ajagut, amb les mans al cap, i plorar, plorar fins no poder més, fins quedarte adormit i esperar que quan despertes tot haja sigut un malson. Però no puc plorar i em fa molta ràbia. Per què no puc plorar?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Gràcies pels teus nous escrits. Els trobe interessants.
Salutacions cordials,
Publica un comentari a l'entrada