Cara o creu

L'altre dia parlàvem de la soledat, és una sensació complexa, difícil de definir. Hi ha vegades que necessitem la soledat, però d'altres l'avorrim amb totes les nostres forces. Sovint m'he escoltat a mi mateixa afirmar que m'agrada la soledat, però no qualsevol soledat, m'agrada aquella que és buscada, aquella que és indispensable per a sanejar-nos interiorment, aquella que ens regalem, que ens dediquem a nosaltres, a interioritzar. Estar a casa tombats al sofà, fent zàpping, sense veure res, sense pensar en res, sense que ningú puga destorbar eixa calma, eixa pau, fins i tot eixa felicitat que sentim.

Però després tenim la cara obscura de la soledat, la soledat de l'ànima, eixa que és capaç de trencar-te per dins, fins i tot és capaç de portar-te a una malaltia com la depressió o l'ansietat. La soledat més profunda és punyent, dolorosa, cruel, et persegueix i et troba sense que pugues defugir-la. Una nit amb amics, música, rises, alcohol, marihuana...pinta bé...una nit genial, penses. Però de cop i volta et trobes amb la mirada perduda, fixa, mirant els dos dits de cervesa que et queden dins el botellí mentre li rasques l'etiqueta amb les ungles...tothom riu, sents les seues rialles de fons, com si estigueres dins d'una bombolla, et parlen i tu només eres capaç de dibuixar un lleu somriure fent com si estigueres prestant-los atenció, els teus pensaments volen cap a altre lloc, mires al teu voltant, et sents fora de lloc, voldries desaparèixer. I sense saber com, eixa nit genial es transforma en un malson del que vols escapar però no pots. Fas l'últim glop a la cervesa, t'alces i dónes qualsevol excusa als presents per a anar-te'n. Ixes al carrer, sents el fred a la cara i poses les mans a les butxaques, mentre camines mirant al terra, la soledat et té presoner, i saps que en arribar a casa, trobaràs l'altra cara de la soledat, el teu llit i les quatre parets que en eixos moments són com l'abraçada que tant anheles.