Inevitable

Escric i cau
una llàgrima al paper,
mire cap amunt,
intentant evitar
l'inevitable,
sospire i et pense.
Torne a llegir cada vers,
tots em parlen de tu.
Em mire la mà dreta
i recorde el teu dit
reseguint la seua forma.
I després el meu dit
als teus llavis
i el teu somriure
il·luminant la meua vida.
Però tot i de colp
aquelles paraules,
les que mai voldria escoltar,
i menys,
molt menys,
eixir dels teus llavis.
Paraules que colpegen
i tot dins al cap,
una fiblada al cor,
i els ulls vidriosos.
I torne, de nou
i et pense
tot nu
i jo damunt de tu,
però després
un tren
tot de gent i jo
arrossegant l'ànima,
el mediterrani,
el sol,
i les meues ulleres
amagant
dos ulls
de sang i aigua.
I la munanya rusa
continua cada dia
al llit i a la taula
a classe
i pels carrers
i al banc d'un jardí
on pose la mà
i sent
el fred
i el vent,
i mire cap amunt
intentant evitar
l'inevitable.