L'amor sí que existeix...

Tot té sentit, arribà un dia on em vaig donar compte. Una vesprada de tardor, mentre es feia fosc a la ciutat de València, vaig entendre ( jo també ;) ) que la recerca ja havia acabat, que ja no hi havien dubtes, que tots els nervis, tots els maldecaps, tot havia acabat. I ja no hi havia més que tu i jo, tot el meu univers es va capgirar, vas moure el meu món i t'hi vas instal·lar en ell. I ara entenc que no hi ha millor lloc que els teus braços, que no vull altra casa que la teua pell i que tot el que desitge és viure als teus llavis càlids i suaus...
Ara ja puc afirmar que L'AMOR SÍ QUE EXISTEIX, que jo l'he trobat en tu i que no podria haver sigut d'altra manera.

Pels jardins de Vivers
ell passeja i observa els voltants,
pensa en ella i s'encen una cigarreta,
fa un poc de fred i vent,
pensa què li dirà
i en el color de la seua mirada.

Al cotxe ella mira l'espillet del seu davant,
pensa si ell la trobarà guapa
i assaja el seu millor somriure.
Està nerviosa,
-s'ha menjat totes les ungles eixa vesprada-
té mal d'estómac
i el cor li batega fort.

Arriba el moment,
ell camina cap al lloc on decidiren trobar-se
es posa nerviós i respira fons,
alça la mirada i la veu, de lluny.
Quan la té al davant somriu
i s'abraçen fort,
intentant convertir-se en una sola persona.

Ella somriu, també
i s'abraça a ell posant la galta al seu pit
sent el batec del seu cor
i en eixe mateix instant tot canvia.
Sap que li acaba de regalar l'ànima,
que ell és tot el que esperava.

Es miren als ulls
i diuen qualsevol tonteria
-l'amor els torna previsibles-
s'asseuen en un banc de pedra
s'agafen de les mans
i tot al seu voltant desapareix,
no hi ha més que aquella muntanyeta
enmig d'un immens jardí,
aquell banc de pedra
i dos cors bategant
dues ànimes bessones
l'anhel de l'amor,
el sentiment infinit
i llavis que es cerquen
i es troben.
La passió continguda
els sentits s'aguditzen,
i tot el sentiment
flueix com un riu
ampli i extens.

Ella el mira,
amb els ulls plens de felicitat
i troba la mirada d'ell,
una mirada clara,
transparent,
i sap que si mira un poc més cap endins
es trobarà a ella mateixa
aferrada al cor del seu amat.

A tu, que m'habites. T'estime.