Adéu per sempre

D'un amor que em persegueix ja vuit anys.

No vull pensar en metes llunyanes,
no vull esperar allò inesperat,
innabastable, no vull crear il·lusions subjectives
recobertes de dolça luxúria,
no desitge malgastar el temps
amb banalitats que destorben els sentits de la realitat.

No necessite recordar els teus ulls per poder sobreviure,
no m'és imprescindible la teua veu
als matins buits de tot sentiment d'eufòria,
matins que em deixen esgotada,
matins que no voldria que existiren,
matins morts per la melangia més profunda i més amarga,
agonitze als matins i no puc fer res per evitar-ho.

No vull viure de l'alé del teu record,
no desitge portar-te a la sang dia i nit,
sang efervescent, negra pel dolor, somorta,
sang que ja no és sang, sang aigualida,
invadida pels moments que em vas donar,
sang que corre pel meu cos però no és bombejada pel meu cor,
es troba parada, m'aclapara i la sent bategar dins les venes,
però no és sang calenta, és sang freda que em destorba.

M'envaeix un estat d'inèrcia
que em porta pels carrers plens de gent,
però buits de sentiment.
No et necessite,
no vull que habites la meua ment,
enterboleixes els meus pensaments,
deixa'm imaginar un món sense tu,
deixa ja l'habitació recòndita dels meus pensaments
esgotats d'intentar l'oblit i no aconseguir-lo.

No m'aclapares, deixa'm viure i poder sortir a veure el sol,
deixa'm escoltar els ocells al matí i gaudir
del relliscar de l'aigua freda dels matins a la dutxa,
deixa'm poder disfrutar les petites coses
que es necessiten per viure, per respirar, deixa'm ser lliure.

M'has posseït, m'has captivat, has fet de mi una joguina,
un titella amb el que pots jugar només amb la ment,
et demane la meua llibertat, et demane la vida,
abandona el meu cor, el meu cos,
simplement no et vull amb mi.

Camals mullats (i calcetins, peus, cames i el cony també mullat)

Digueu-me boja o penseu el que vulgueu, són les dues i mitja de la nit d'un dimarts (bé, ja dimecres) i bon dia i estic ací davant de l'ordinador, podria afirmar que estic borratxa i no m'equivocaria, però vull pensar que no és així. I què voleu que us diga, doncs que m'abellia eixir, airejar la ment i oblidar-me per unes hores de tot. I la veritat ho he aconseguit. Un concert de rock, cervesa i més cervesa, amb la casualitat que li he caigut bé al xic de la barra i m'ha convidat un parell de vegades i, obviament, no es pot dir que no quan et conviden, queda lleig. Uns holandesos s'han acostat i han començat a parlar-nos, perimer en anglés i, vaja tu! quina sorpresa! un d'ells parlava valencià, portava cinc anys ací, ha sigut una grata sorpresa realment. A la fi, he tornat cap a casa després de fer tenca en totes les bases d'aigua del carrer i mullar-me fins a les celles...Així que aquestes són les conseqüències: teclege i he de mirar i remirar el que he escrit perquè em menge les lletres, estic sola al mejador de ma casa, un silenci sepulcral i plou al carrer. La gent ja dorm i jo mentrestant espere a què em baixe l'alcohol i poder dormir decentment.

No em tracteu com una persona irresponsable, ja que no ho sóc. Simplement són necessitats vitals. M'he alçat a les 7 del matí i he currat tot el dia, amunt i avall, pendent dels alumnes, de les seues necessitats, de portar les classes ben preparades per tal que no tinguen cap problema...i, jo què? jo on he estat durant tot el dia? senzillament, no he estat. M'he dedicat als demés, a preocupar-me per la resta, amics, companys, familiars, alumnes, etc.
Arriba un moment, en què ja no pots més, necessites instants per poder gaudir, ser tu mateix sense estar pendent de ningú. I això és el que he fet. I no em penedisc. Ha sigut una gran nit, sense res d'especial però molt satisfactòria.

I no tinc res més a dir. Aquest és un altre post d'aquells que omplin buits, d'aquells que sobren, que no són necessaris. Però què més dóna. Ací el teniu per a qui em vulga llegir perdent cinc minuts del seu temps, aquest temps tan preuat en els nostres dies, i que jo ara el perdré masturbant-me per a després dormir com un angelet. Bona nit.

Altre amor

Açò ho vaig escriure quan tenia 17 anys per al meu angelet, el meu nebot que acabava de nàixer i que me l'estime moltíssim. Per a tu, Pau.



Arribes al món i jo fa temps que t'espere.
T'espere impacient, amb la il•lusió malaltissa
de qualsevol primera vegada.
Quan et tinc davant dels ulls, vull agafar-te,
besar-te, però sé que no és el moment.
Et veig cada dia, i cada dia em sobta de nou
el mateix sentiment que em va envair el primer dia
que et vaig conèixer aquell vint-i-set de setembre de 2001.
Tu ets el primer, i t'he estimat més que a cap altre,
eixe és el premi, el premi de ser el primer.
Sé, que algun dia, més tard o més d'hora,
arribará algú a qui estimaré amb tot el meu cor,
fins i tot l´estimaré més que a tu mateix,
però fins que arribe eixe dia, tu ets el primer,
qui governa el meu cor,
per qui no dubtaria en donar la vida pròpia,
la sang o el fetge.... no hi ha res que no donaria per tu,
per veure el teu somriure càlid, sincer i ple de joia,
cada dia de la meua vida.
Arribes al món i jo fa temps que t'espere,
i ara que et tinc, no et deixaré anar...

Escuchando un disco barato en soledad

Hui és un dia d'eixos tristos, no només perquè plou i els carrers estan grisos. És un dia trist al meu interior. La culpa la té en part la menstruació, mític revolucionador d'hormones, és un fet provat. Només (i espere que seguisca així) plore una vegada al mes i, sempre concretament quan estic en "eixos dies". Doncs hui m'ha passat això, em sent dèbil, més sensible que de costum, tot m'irrita i m'afecta moltíssim, només tinc ganes de posar-me al llit i tapar-me cap i tot.
És divendres, són les onze de la nit, estic sola a casa, avorrida i amargada, amb 25 anys a les costelles, sense vida social, ningú no em telefona ni em parla pel messenger (això sí que és trist, eh?). I jo em pregunte, sóc jo l'única en aquesta situació? perquè si és així...ufff, preocupant. Però bé, pensant-ho millor, necessitava un dia d'aquestos, estar sol amb ú mateix mai va malament.
Com va dir no sé qui :"aburrirse en el momento adequado és signo de intel·ligencia". Deixeu que m'ho crega perfavor.

"Huyes, huyes, huyes a otro lugar,
otra percepción de la vida te ayudará.
Otra percepción de la vida demuestra
que nada és verdad, otra percepción
de la vida, te ayuda a pensar.
Huyes, huyes, quieres tranquilidad,
que te dejen pasar un rato en soledad,
que te dejen pensar un rato porque
sientes gran malestar. Escuchando un disco
barato en soledad".

Fragment de Huyes de Skalariak.

Ufff...va dir ella

Hi havia alguna cosa que no em deixava tranquil·la hui. No he sabut què era durant tot el matí, li he donat moltes voltes i mira, que no, no sabria esbrinar què era...mentre estava dinant m'he tornat a posar a meditar per veure si aconseguia trobar-li sentit a allò que em passava, en un moment he recolzat el cap a la mà esquerra i immediatament ho he vist clar. Necessitava tallar-me els cabells ja! No sé si a vosaltres us passa, però jo quan em dóne compte que he de tallar-me els cabells, ho he de fer immediatament. He eixit escopetada de la facultat directe a la perruqueria de la cantonada, resant per a què em digueren que sí em podien agafar i...ufff sí! Allò ha sigut la glòria! Mentre la xica m'ensabonava el cap quasi m'he adormit, quin gustet...està molt però que molt bé això dels massatges al cap.
La xica m'ha preguntat com volia tallar-me'l i jo li he dit que tallara tant com volguera. I això mateix ha fet, quan m'he donat compte, ben bé m'havia deixat amb quatre pèls (exagere un poc, ho sé), m'he mirat a l'espill i he optat per mirar a l'infinit per no veure com estava quedant l'asunt.
Quan he arribat a casa, he inspirat i expirat durant un minut abans de mirar-me a l'espill. Finalment, quan m'he decidit i he mirat, he pensat allò de "terra traga'm". Quina desfeta! Quin desastre! Conclusions: estic completament horrible, molt i molt lletja...
Bé, espere que em cresca prompte, encara que ningú em lleva la vergonya d'eixir els propers dies al carrer amb aquest new look. Xica, que de vegades lo fashion no ens queda bé a totes...

La lluna plena...és el que té...

La nit que se'm van creuar els cables no tenia res d'especial. El cel estava ennuvolat, bufava vent de llevant i hi havia lluna plena, pleníssima. Em trobava a casa tranquil·lament, no recorde si mirava la tele o estava fent alguna cosa a l'ordinador.
Estava sola a casa i era divendres, això sí ho recorde. De sobte, em va sonar el telèfon. No esperava cap telefonada, recorde que aquell cap de setmana m'abellia estar sola i no tenia plans.
Agafí el telèfon i escoltí la teua veu a l'altra banda.
Em vas preguntar què feia:
-Res d'important -vaig contestar-
-Vols que anem a la platja a xerrar i prendre unes cerveses?
Realment no tenia ganes d'eixir, ja m'havia posat el pijama, però no sé per quina estranya raó et vaig dir que sí.
Passada mitja hora em vas recollir, havies comprat una litrona i a mi em va semblar una bona idea (més barat, que la cosa no està per a tirar coets). Arribàrem a la platja i ens vam asseure en un banc al passeig, bufava el vent i no donava gens de ganes de baixar a l'arena.
Ens passàrem hores xerrant, de tot en general i de res en concret. De cop i volta em vas dir:
-Vull banyar-me.
Jo vaig respondre amb una carcallada. Feia fresqueta i la mar estava molt marejada.
-Tu no vols banyar-te? -vas dir-
-Jo? no, no estic tan boja...
-Bé, doncs si vols, jo em banye mentre tu em mires i et rius de mi.
-Em sembla bé! -contestí-
Vam arribar a la vora de la mar i em demanares que almenys em mullara els peus, cosa que vaig acceptar. Et vas llevar la roba davant meua, amb tota la confiança del món, mentre jo observava el teu cos nu, només a la llum de la lluna.
Des de dins de l'aigua em saludaves mentre jo veia com les ones et passaven pel damunt. De sobte i, sense meditacions prèvies vaig començar a despullar-me, em vaig fer nua i vaig entrar a l'aigua fins on estaves tu. Et quedares mirant-me sense dir-me res, quan una ona ens va empentar i ens vam abraçar per no caure. Vaig alçar la mirada, vaig trobar la teua boca i et vaig besar. Tu em reberes amb els teus llavis salats, igual que els meus, imagine. Ens férem besos humits mentre tu m'agafaves pel cul. He d'admetre que mai en ma vida havia tingut una sensació tan excitant.
Les ones se'ns tiraven a sobre i no ens deixaven gaudir dels nostres cosos, així que decidírem eixir fora. Ens estiràrem a la tovallola, els dos estàvem xopats, però vam continuar el que havíem començat. Te'm vas posar a sobre i vas baixar pel meu coll passant-me llengua per cada racó, pels meus pits, el meu ventre, fins arribar al meu cony on et vas detenir...una llarga estona. Després jo et vaig fer el mateix fins arribar a l'orgasme. No hi hagué coit, ni el necessitàrem. Ens vam quedar allà estirats, abraçats, mirant aquella lluna confident que ens mirava maliciosa. No vam dir res, ni falta que feia, ja ens ho havíem dit tot.

Moments d'eternitat

"Hi ha moments que tenen gust d'eternitat, no els triem sinó que compareixen en un encanteri. Voldríem escapar-nos-en, perquè són una garantia de complicacions. Qui sap si l'únic que importa és fer-los durar, abans que tornen els records. Els gestos sorgeixen amb una espontaneïtat absoluta, no hi ha reflexions prèvies, ni mots que serveixin per analitzar-los. És el temps de la vida que s'imposa a qualsevol intent de racionalització."

Fragment de Passions Romanes de Mª de la Pau Janer.

Què seria la vida si no fóra per moments com aquestos? La felicitat és breu. Tan breu com un d'aquestos instants on sembla que el temps es pare, la resta del món no existeix. No hi ha un ahir ni un demà, només un moment que queda congelat en el temps i per sempre en la nostra memòria. Després quan ens posem nostàlgics intentem recordar el dia en què visquerem eixe moment, però només tenim al cap aquella imatge congelada, guardada amb pany i clau al calaix dels records, o millor, al calaix dels moments eterns.

Cau la nit sobre la consciència de no trobar-te

Açò ho vaig escriure fa uns dies, em vaig despertar a mitja nit a pixar i, de sobte em vingué la necessitat d'escriure, no sé si ho vaig somiar i després ho vaig escriure, resulta un poc estrany, alguna vegada us ha passat? Bé, ho vaig escriure mig dormint, però al dia següent ho vaig rellegir i m'agradà. Espere que us agrade.

Cau la nit i desespere per no trobar-te.
T'oblides del meu record, com qui oblida
una moneda dins la butxaca dels pantalons.
I jo, estúpida sense seny, continue l'espera
de l'arribada que no s'ha de produir,
del bes que no rebran els meus llavis,
del tacte d'una pell que no espera les meues mans
i, d'una veu a cau d'orella que no desitja dir-me els seus mots.
L'espera del no-res, en un carrer sense sortida,
on les parets estan pintades amb les lletres del teu nom.

PD: No té títol, accepte suggerències.

Només sé que no sé res

El cap de setmana vaig anar al cinema a veure l'última pel·licula de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona. Pel·lícula que recomane veure en versió original. Es tracta d'un triangle amorós un poc enrevesat. Dues amigues americanes van a Barcelona a passar l'estiu i allí coneixen un pintor que les portarà de cap a les dues, però la cosa no acaba ahí, s'embolica més quan apareix la ex-dona del pintor que sembla no estar massa bé del perol.
La pel·lícula va estar molt bé i la vaig veure tranquil·lament a la sessió de la una de la matinada. Cap al final, el narrador qui conta la història va dir una frase que m'és molt familiar i que jo he dit moltíssimes vegades: "només sé el que no vull". Quantes vegades l'he pronunciada del tot convençuda que això era un gran pas endavant...però la sensació amb la que vaig eixir del cinema era ben diferent. Em vaig donar compte que eixa frase realment no significa ben bé quasi res. És molt fàcil saber què no vols en la teua vida, la qüestió és saber allò que vols.
Vaig arribar a casa pensativa, em vaig posar dins del llit i vaig ser incapaç d'adormir-me, no parava de donar-li voltes. Una hora i mitja després em vaig donar per vençuda, i finalment em vaig adormir després de masturbar-me una bona estona.
Envege a les persones que tenen clar què és allò que esperen de la vida i de la resta de gent amb qui la comparteixen, jo de moment, l'única cosa que puc dir, és que sé el que no vull. I tornem al principi.

Anit, de nou.

Et vaig tindre de nou als meus braços. Sóc una estúpida, ho sé i ho reconec. Vaig tornar a casa sola, la meua companya de pis es quedà al bar prenent la última. Jo no podia més, estava cansada i borratxa. Vaig conectar l´ordinador i et vaig trobar de nou. Va ser pensat i fet. Jo estava calenta i et vaig incitar, la teua resposta fou immediata: "Ara vaig". Em posí baix la dutxa -feia olor a alcohol i tabac- i l´aigua em va fer reviscolar un poc. Em vaig posar el pijama i als cinc minuts vas arribar.
Estaves més guapo, si cap, que de costum. Vingueres cap a mi, m'agafares i em vas besar, casi em vaig derretir en eixe moment. I tornarem a ser, ens vam fondre novament, dos cossos que es converteixen en un...no sé explicar per què sempre que estic amb tu tinc aquesta sensació.
Però tu no m'estimes, em vas mirar i digueres:
- no em demanes que em quede a dormir.
- jo no et demane res-, vaig contestar.

L'amor no existeix? o jo estic tornant-me boja? Alguna vegada algú us ha dit una cosa, i sabíeu que n'estava pensant una altra?
Sóc una estúpida, ell està jugant amb mi. Pareixerà una bajanada, però preferisc tenir-lo així, que no tenir-lo.

Com cada dia...

Ella va anar a esmorçar, a l'altra banda del taulell estava ell, un jove esvelt, amb uns ulls claríssims i somriure dolç.
Ella prenia el got amb la mà esquerra mentre sostenia una cigarreta a la mà dreta. Ell li parlava de coses del tot banals, del tot quotidianes, mentre ella el mirava fixament i el sentia sense escoltar-lo. Al cap d´uns minuts ella tornà a agafar el fil de la conversa, mentre feia un glop al seu suc de taronja. Ella somreia, li seguia la conversa sense massa efusivitats, mentre dintre seu pensava com li agradaria passar a l'altra banda del taulell, penjar-se del seu coll i besar-lo.
Va apagar la cigarreta, va fer l'últim glop , pagà el que devia i va sortir del bar, pensant en els seus ulls i en la seua boca, tot sabent que és altra qui es perd en eixos ulls i exa boca, cada nit.

Ànimes bessones

"Tornem a ser. I què ens queda?
Hi ha un pont blau i una veu de cotó,
hi ha un desig, hi ha coit, no hi ha marihuana,
negra, blanca o verda."

Fragment de VI de David Castillo.