Açò ho vaig escriure fa uns dies, em vaig despertar a mitja nit a pixar i, de sobte em vingué la necessitat d'escriure, no sé si ho vaig somiar i després ho vaig escriure, resulta un poc estrany, alguna vegada us ha passat? Bé, ho vaig escriure mig dormint, però al dia següent ho vaig rellegir i m'agradà. Espere que us agrade.
Cau la nit i desespere per no trobar-te.
T'oblides del meu record, com qui oblida
una moneda dins la butxaca dels pantalons.
I jo, estúpida sense seny, continue l'espera
de l'arribada que no s'ha de produir,
del bes que no rebran els meus llavis,
del tacte d'una pell que no espera les meues mans
i, d'una veu a cau d'orella que no desitja dir-me els seus mots.
L'espera del no-res, en un carrer sense sortida,
on les parets estan pintades amb les lletres del teu nom.
PD: No té títol, accepte suggerències.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
A mi això em passa a vegades, però el que passa es que mai trobe un boligraf per apuntar-ho, i pense demà demà, i pel matí, tot s'esborra amb la claror del dia... molt xulo el blog.
pdt: el títol?: "Cau la nit sobre la consciència de no trobar-te.".
Gràcies jordi per llegir-me. M'agrada el títol que em proposes. Amb el teu permís, l'utilitze.
Publica un comentari a l'entrada