L'altre dia parlàvem de la soledat, és una sensació complexa, difícil de definir. Hi ha vegades que necessitem la soledat, però d'altres l'avorrim amb totes les nostres forces. Sovint m'he escoltat a mi mateixa afirmar que m'agrada la soledat, però no qualsevol soledat, m'agrada aquella que és buscada, aquella que és indispensable per a sanejar-nos interiorment, aquella que ens regalem, que ens dediquem a nosaltres, a interioritzar. Estar a casa tombats al sofà, fent zàpping, sense veure res, sense pensar en res, sense que ningú puga destorbar eixa calma, eixa pau, fins i tot eixa felicitat que sentim.
Però després tenim la cara obscura de la soledat, la soledat de l'ànima, eixa que és capaç de trencar-te per dins, fins i tot és capaç de portar-te a una malaltia com la depressió o l'ansietat. La soledat més profunda és punyent, dolorosa, cruel, et persegueix i et troba sense que pugues defugir-la. Una nit amb amics, música, rises, alcohol, marihuana...pinta bé...una nit genial, penses. Però de cop i volta et trobes amb la mirada perduda, fixa, mirant els dos dits de cervesa que et queden dins el botellí mentre li rasques l'etiqueta amb les ungles...tothom riu, sents les seues rialles de fons, com si estigueres dins d'una bombolla, et parlen i tu només eres capaç de dibuixar un lleu somriure fent com si estigueres prestant-los atenció, els teus pensaments volen cap a altre lloc, mires al teu voltant, et sents fora de lloc, voldries desaparèixer. I sense saber com, eixa nit genial es transforma en un malson del que vols escapar però no pots. Fas l'últim glop a la cervesa, t'alces i dónes qualsevol excusa als presents per a anar-te'n. Ixes al carrer, sents el fred a la cara i poses les mans a les butxaques, mentre camines mirant al terra, la soledat et té presoner, i saps que en arribar a casa, trobaràs l'altra cara de la soledat, el teu llit i les quatre parets que en eixos moments són com l'abraçada que tant anheles.
dijous, 2 de desembre del 2010
divendres, 19 de novembre del 2010
Inevitable
Escric i cau
una llàgrima al paper,
mire cap amunt,
intentant evitar
l'inevitable,
sospire i et pense.
Torne a llegir cada vers,
tots em parlen de tu.
Em mire la mà dreta
i recorde el teu dit
reseguint la seua forma.
I després el meu dit
als teus llavis
i el teu somriure
il·luminant la meua vida.
Però tot i de colp
aquelles paraules,
les que mai voldria escoltar,
i menys,
molt menys,
eixir dels teus llavis.
Paraules que colpegen
i tot dins al cap,
una fiblada al cor,
i els ulls vidriosos.
I torne, de nou
i et pense
tot nu
i jo damunt de tu,
però després
un tren
tot de gent i jo
arrossegant l'ànima,
el mediterrani,
el sol,
i les meues ulleres
amagant
dos ulls
de sang i aigua.
I la munanya rusa
continua cada dia
al llit i a la taula
a classe
i pels carrers
i al banc d'un jardí
on pose la mà
i sent
el fred
i el vent,
i mire cap amunt
intentant evitar
l'inevitable.
una llàgrima al paper,
mire cap amunt,
intentant evitar
l'inevitable,
sospire i et pense.
Torne a llegir cada vers,
tots em parlen de tu.
Em mire la mà dreta
i recorde el teu dit
reseguint la seua forma.
I després el meu dit
als teus llavis
i el teu somriure
il·luminant la meua vida.
Però tot i de colp
aquelles paraules,
les que mai voldria escoltar,
i menys,
molt menys,
eixir dels teus llavis.
Paraules que colpegen
i tot dins al cap,
una fiblada al cor,
i els ulls vidriosos.
I torne, de nou
i et pense
tot nu
i jo damunt de tu,
però després
un tren
tot de gent i jo
arrossegant l'ànima,
el mediterrani,
el sol,
i les meues ulleres
amagant
dos ulls
de sang i aigua.
I la munanya rusa
continua cada dia
al llit i a la taula
a classe
i pels carrers
i al banc d'un jardí
on pose la mà
i sent
el fred
i el vent,
i mire cap amunt
intentant evitar
l'inevitable.
dimarts, 16 de novembre del 2010
El poema eres tú. Deepak Chopra.
1. Escucha la sabiduría de tu cuerpo, que se expresa por señales de comodidad e incomodidad. Cuando elijas cierta conducta, pregunta a tu cuerpo que siente al respecto. Si tu cuerpo envía una señal de inquietud física o emocional, ten cuidado. Si tu cuerpo envía una señal de comodidad y anhelo, procede.
2. Vive en el presente, que es el único momento que tienes. Mantén tu atención en lo que existe aquí y ahora; busca la plenitud en todo momento. Acepta lo que viene a ti total y completamente para que puedas apreciarlo y aprender de ello; luego déjalo pasar. El presente es como debe ser. Refleja infinitas leyes de la Naturaleza que te han traído hasta este pensamiento exacto, esta reacción física precisa. Este momento es como es porque el Universo es como es. No luches contra el infinito esquema de las cosas; por el contrario, sé uno con él.
3. Dedica tiempo al silencio, a meditar, a acallar el diálogo interior. En momentos de silencio, cobra conciencia de que estás recontactándote con tu fuente de conciencia pura. Presta atención a tu vida interior para que puedas guiarte por tu intuición, antes que por interpretaciones impuestas desde fuera sobre lo que conviene o no te conviene.
4. Renuncia a tu necesidad de aprobación externa. Sólo tú eres el juez de tu valer; tu meta es descubrir el infinito valor de ti mismo, sin dar importancia a lo que piensen los demás. Al comprender esto se logra una gran libertad.
5. Cuando te descubras reaccionando con enojo u oposición ante cualquier persona o circunstancia, recuerda que sólo estás luchando contigo mismo.Presentar resistencia es la reacción de las defensas creadas por viejos sufrimientos. Cuando renuncies a ese enojo te curarás y cooperarás con el flujo del universo.
6. Recuerda que el mundo de allí fuera refleja tu realidad de aquí dentro. Las personas ante las cuales tu reacción es más fuerte, sea de amor u odio, son proyecciones de tu mundo interior . Lo que más odias es lo quemás niegas en ti mismo. Lo que más amas es lo que más deseas dentro de ti. Usa el espejo de las relaciones para guiar tu evolución. El objetivo es un total conocimiento de uno mismo.Cuando lo consigas, lo que más desees estará automáticamente allí; lo que más te disgusta desaparecerá.
7. Libérate de la carga de los juicios. Al juzgar impones el bien y el mal a situaciones que simplemente son. Todo se puede entender y perdonar, pero cuando juzgas te apartas de la comprensión y anulas el proceso de aprender a amar. Al juzgar a otros reflejas tu falta de autoaceptación. Recuerda que cada persona a la que perdones aumenta tu amor a ti mismo.
8. No contamines tu cuerpo con toxinas, ya sea por la comida, la bebida o por emociones tóxicas. Tu cuerpo no es sólo un sistema de mantenimiento de la vida. Es el vehículo que tellevará en el viaje de tu evolución. La salud de cada célula contribuye directamente a tu estado de bienestar, porque cada célula es un punto deconciencia dentro del campo de la conciencia que eres tú.
9. Reemplaza la conducta que motiva el miedo por la conducta que motiva el amor. El miedo es un producto de la memoria, que mora en el pasado. Al recordar lo que nos hizo sufrir antes, dedicamos nuestras energías a asegurarnos de que el antiguo sufrimiento no se repita. Pero tratar de imponer el pasado al presente jamás acabará con la amenaza del sufrimiento. Eso sólo ocurre cuando encuentrasla seguridad de tu propio ser, que es amor. Motivado por la verdad interior, puedes enfrentarte a cualquier amenaza, porque tu fuerza interior es invulnerable al miedo.
10. Comprende que el mundo físico es sólo el espejo de una inteligencia más profunda. La inteligencia es la organizadora invisible de toda la materia y toda la energía; como una parte de esta inteligencia reside en ti, participas del poder organizador del cosmos. Como estás inseparablemente vinculado con el todo, no puedes permitirte el contaminar el aire y el agua del planeta. Pero en un plano más profundo, no puedes permitirte el vivir con una mente tóxica, porque cada pensamiento crea una impresión en el campo total de la inteligencia.Vivir en equilibrio y pureza es el más elevado bien para ti y para la Tierra.”
2. Vive en el presente, que es el único momento que tienes. Mantén tu atención en lo que existe aquí y ahora; busca la plenitud en todo momento. Acepta lo que viene a ti total y completamente para que puedas apreciarlo y aprender de ello; luego déjalo pasar. El presente es como debe ser. Refleja infinitas leyes de la Naturaleza que te han traído hasta este pensamiento exacto, esta reacción física precisa. Este momento es como es porque el Universo es como es. No luches contra el infinito esquema de las cosas; por el contrario, sé uno con él.
3. Dedica tiempo al silencio, a meditar, a acallar el diálogo interior. En momentos de silencio, cobra conciencia de que estás recontactándote con tu fuente de conciencia pura. Presta atención a tu vida interior para que puedas guiarte por tu intuición, antes que por interpretaciones impuestas desde fuera sobre lo que conviene o no te conviene.
4. Renuncia a tu necesidad de aprobación externa. Sólo tú eres el juez de tu valer; tu meta es descubrir el infinito valor de ti mismo, sin dar importancia a lo que piensen los demás. Al comprender esto se logra una gran libertad.
5. Cuando te descubras reaccionando con enojo u oposición ante cualquier persona o circunstancia, recuerda que sólo estás luchando contigo mismo.Presentar resistencia es la reacción de las defensas creadas por viejos sufrimientos. Cuando renuncies a ese enojo te curarás y cooperarás con el flujo del universo.
6. Recuerda que el mundo de allí fuera refleja tu realidad de aquí dentro. Las personas ante las cuales tu reacción es más fuerte, sea de amor u odio, son proyecciones de tu mundo interior . Lo que más odias es lo quemás niegas en ti mismo. Lo que más amas es lo que más deseas dentro de ti. Usa el espejo de las relaciones para guiar tu evolución. El objetivo es un total conocimiento de uno mismo.Cuando lo consigas, lo que más desees estará automáticamente allí; lo que más te disgusta desaparecerá.
7. Libérate de la carga de los juicios. Al juzgar impones el bien y el mal a situaciones que simplemente son. Todo se puede entender y perdonar, pero cuando juzgas te apartas de la comprensión y anulas el proceso de aprender a amar. Al juzgar a otros reflejas tu falta de autoaceptación. Recuerda que cada persona a la que perdones aumenta tu amor a ti mismo.
8. No contamines tu cuerpo con toxinas, ya sea por la comida, la bebida o por emociones tóxicas. Tu cuerpo no es sólo un sistema de mantenimiento de la vida. Es el vehículo que tellevará en el viaje de tu evolución. La salud de cada célula contribuye directamente a tu estado de bienestar, porque cada célula es un punto deconciencia dentro del campo de la conciencia que eres tú.
9. Reemplaza la conducta que motiva el miedo por la conducta que motiva el amor. El miedo es un producto de la memoria, que mora en el pasado. Al recordar lo que nos hizo sufrir antes, dedicamos nuestras energías a asegurarnos de que el antiguo sufrimiento no se repita. Pero tratar de imponer el pasado al presente jamás acabará con la amenaza del sufrimiento. Eso sólo ocurre cuando encuentrasla seguridad de tu propio ser, que es amor. Motivado por la verdad interior, puedes enfrentarte a cualquier amenaza, porque tu fuerza interior es invulnerable al miedo.
10. Comprende que el mundo físico es sólo el espejo de una inteligencia más profunda. La inteligencia es la organizadora invisible de toda la materia y toda la energía; como una parte de esta inteligencia reside en ti, participas del poder organizador del cosmos. Como estás inseparablemente vinculado con el todo, no puedes permitirte el contaminar el aire y el agua del planeta. Pero en un plano más profundo, no puedes permitirte el vivir con una mente tóxica, porque cada pensamiento crea una impresión en el campo total de la inteligencia.Vivir en equilibrio y pureza es el más elevado bien para ti y para la Tierra.”
divendres, 5 de novembre del 2010
L'amor sí que existeix...
Tot té sentit, arribà un dia on em vaig donar compte. Una vesprada de tardor, mentre es feia fosc a la ciutat de València, vaig entendre ( jo també ;) ) que la recerca ja havia acabat, que ja no hi havien dubtes, que tots els nervis, tots els maldecaps, tot havia acabat. I ja no hi havia més que tu i jo, tot el meu univers es va capgirar, vas moure el meu món i t'hi vas instal·lar en ell. I ara entenc que no hi ha millor lloc que els teus braços, que no vull altra casa que la teua pell i que tot el que desitge és viure als teus llavis càlids i suaus...
Ara ja puc afirmar que L'AMOR SÍ QUE EXISTEIX, que jo l'he trobat en tu i que no podria haver sigut d'altra manera.
Pels jardins de Vivers
ell passeja i observa els voltants,
pensa en ella i s'encen una cigarreta,
fa un poc de fred i vent,
pensa què li dirà
i en el color de la seua mirada.
Al cotxe ella mira l'espillet del seu davant,
pensa si ell la trobarà guapa
i assaja el seu millor somriure.
Està nerviosa,
-s'ha menjat totes les ungles eixa vesprada-
té mal d'estómac
i el cor li batega fort.
Arriba el moment,
ell camina cap al lloc on decidiren trobar-se
es posa nerviós i respira fons,
alça la mirada i la veu, de lluny.
Quan la té al davant somriu
i s'abraçen fort,
intentant convertir-se en una sola persona.
Ella somriu, també
i s'abraça a ell posant la galta al seu pit
sent el batec del seu cor
i en eixe mateix instant tot canvia.
Sap que li acaba de regalar l'ànima,
que ell és tot el que esperava.
Es miren als ulls
i diuen qualsevol tonteria
-l'amor els torna previsibles-
s'asseuen en un banc de pedra
s'agafen de les mans
i tot al seu voltant desapareix,
no hi ha més que aquella muntanyeta
enmig d'un immens jardí,
aquell banc de pedra
i dos cors bategant
dues ànimes bessones
l'anhel de l'amor,
el sentiment infinit
i llavis que es cerquen
i es troben.
La passió continguda
els sentits s'aguditzen,
i tot el sentiment
flueix com un riu
ampli i extens.
Ella el mira,
amb els ulls plens de felicitat
i troba la mirada d'ell,
una mirada clara,
transparent,
i sap que si mira un poc més cap endins
es trobarà a ella mateixa
aferrada al cor del seu amat.
A tu, que m'habites. T'estime.
Ara ja puc afirmar que L'AMOR SÍ QUE EXISTEIX, que jo l'he trobat en tu i que no podria haver sigut d'altra manera.
Pels jardins de Vivers
ell passeja i observa els voltants,
pensa en ella i s'encen una cigarreta,
fa un poc de fred i vent,
pensa què li dirà
i en el color de la seua mirada.
Al cotxe ella mira l'espillet del seu davant,
pensa si ell la trobarà guapa
i assaja el seu millor somriure.
Està nerviosa,
-s'ha menjat totes les ungles eixa vesprada-
té mal d'estómac
i el cor li batega fort.
Arriba el moment,
ell camina cap al lloc on decidiren trobar-se
es posa nerviós i respira fons,
alça la mirada i la veu, de lluny.
Quan la té al davant somriu
i s'abraçen fort,
intentant convertir-se en una sola persona.
Ella somriu, també
i s'abraça a ell posant la galta al seu pit
sent el batec del seu cor
i en eixe mateix instant tot canvia.
Sap que li acaba de regalar l'ànima,
que ell és tot el que esperava.
Es miren als ulls
i diuen qualsevol tonteria
-l'amor els torna previsibles-
s'asseuen en un banc de pedra
s'agafen de les mans
i tot al seu voltant desapareix,
no hi ha més que aquella muntanyeta
enmig d'un immens jardí,
aquell banc de pedra
i dos cors bategant
dues ànimes bessones
l'anhel de l'amor,
el sentiment infinit
i llavis que es cerquen
i es troben.
La passió continguda
els sentits s'aguditzen,
i tot el sentiment
flueix com un riu
ampli i extens.
Ella el mira,
amb els ulls plens de felicitat
i troba la mirada d'ell,
una mirada clara,
transparent,
i sap que si mira un poc més cap endins
es trobarà a ella mateixa
aferrada al cor del seu amat.
A tu, que m'habites. T'estime.
dimarts, 4 de maig del 2010
Allunya't de mi i fes-ho prompte
abans de què t'enganye,
el teu cel es fa gris
i jo camine davall de la tempesta.
Allunya't ja de mi,
escapa, no has de veure'm.
Entén que encara que et demane que te'n vages,
no et vull perdre.
La llum ja no és suficient,
no vulgues caminar per damunt del dolor descalç.
Un àngel et cuida,
i va posar als meus llavis la veritat
per tal de mostrar-te la sortida.
Allunya't de mi, amor
jo sé que encara estàs a temps,
no sóc qui parec, en realitat,
perdona'm per no ser qui tu creïes,
no vaig caure del cel.
Si no vols escoltar les meues paraules
i decideixes correr el risc,
voràs que sóc realment bona
en enganyar i fer sofrir
qui més estime.
Allunya't de mi, amor
doncs tu ja saps que no et mereixc,
voldria arrepentir-me, tornar enrere
i no dir-te açò,
però la llum ja no és suficient.
abans de què t'enganye,
el teu cel es fa gris
i jo camine davall de la tempesta.
Allunya't ja de mi,
escapa, no has de veure'm.
Entén que encara que et demane que te'n vages,
no et vull perdre.
La llum ja no és suficient,
no vulgues caminar per damunt del dolor descalç.
Un àngel et cuida,
i va posar als meus llavis la veritat
per tal de mostrar-te la sortida.
Allunya't de mi, amor
jo sé que encara estàs a temps,
no sóc qui parec, en realitat,
perdona'm per no ser qui tu creïes,
no vaig caure del cel.
Si no vols escoltar les meues paraules
i decideixes correr el risc,
voràs que sóc realment bona
en enganyar i fer sofrir
qui més estime.
Allunya't de mi, amor
doncs tu ja saps que no et mereixc,
voldria arrepentir-me, tornar enrere
i no dir-te açò,
però la llum ja no és suficient.
dijous, 22 d’abril del 2010
M'agrada observar a la gent quan vaig al parc a llegir. Són les cinc de la vesprada, fa solet, la gespa on estic asseguda és d'un color verd intens i la terra està freda, humida, per les últimes plogudes probablement. M'agrada el contacte amb la natura.
Hi ha una dona que passeja el gos, un home de mitjana edat amb roba esportiva que fa footing i una parella jove amb la filla d'uns quatre anys que juga a amuntegar pedres de tots els tamanys i formes.
M'agrada deixar volar la imaginació i pensar quines històries amagaran cadascun d'ells. La dona baixa a passejar al gos sempre a la mateixa hora perquè sap que l'home que fa footing la mira dissimuladament des de fa un parell se setmanes. Tots el dies abans de baixar, la dona pensa què li dirà alguna cosa, qualsevol comentari intrascendent sobre l'oratge o l'absència de pipi-cans al parc. Creu que no és casat, s'ha fixat que no porta anell, ella se'l lleva dissimuladament tots els dies en baixar. Així van passant els dies, mai aconsegueix omplir-se de coratge per dir-li alguna cosa però no perd l'esperança de què algun dia siga ell qui trenque el gel.
La parella jove amb la filla no són casats, ni falta que els fa, ells s'estimen i no necessiten cap document oficial per acreditar el seu amor. Van haver de lluitar contra l'opinió de la família d'ell quan ella es va quedar embarassada amb dèsset anys. Ells però, van decidir continuar endavant amb l'embaràs, amb un parell de collons. Ara viuen en un pis de lloguer, ell treballa de cambrer a jornada completa, ella porta a la filla a l'escola pels matins i després torna a casa per a feinejar un poc i estudiar per a les oposicions a l'Administració que està preparant. A la vesprada quan abaixen junts al parc amb la filla, gaudeixen del millor moment del dia, la xiqueta va i ve mentre juga i sa mare li dóna el berenar a mulladetes. Ells s'agafen de la mà, es miren tendrament la filla, com un regal inesperat però que els ompli de felicitat i és el motiu pel qual tots els matins s'aixequen amb ganes del llit.
Comença a fer frescor, em pose la xaqueta mentre pense en les meues coses. Quan alce el cap tinc a la xiqueta al davant amb el braç estirat, em regala una pedra, l'agafe i li dóne les gràcies mentre ella somriu i deixa veure les seues dentetes menudes i blanques.
Hi ha una dona que passeja el gos, un home de mitjana edat amb roba esportiva que fa footing i una parella jove amb la filla d'uns quatre anys que juga a amuntegar pedres de tots els tamanys i formes.
M'agrada deixar volar la imaginació i pensar quines històries amagaran cadascun d'ells. La dona baixa a passejar al gos sempre a la mateixa hora perquè sap que l'home que fa footing la mira dissimuladament des de fa un parell se setmanes. Tots el dies abans de baixar, la dona pensa què li dirà alguna cosa, qualsevol comentari intrascendent sobre l'oratge o l'absència de pipi-cans al parc. Creu que no és casat, s'ha fixat que no porta anell, ella se'l lleva dissimuladament tots els dies en baixar. Així van passant els dies, mai aconsegueix omplir-se de coratge per dir-li alguna cosa però no perd l'esperança de què algun dia siga ell qui trenque el gel.
La parella jove amb la filla no són casats, ni falta que els fa, ells s'estimen i no necessiten cap document oficial per acreditar el seu amor. Van haver de lluitar contra l'opinió de la família d'ell quan ella es va quedar embarassada amb dèsset anys. Ells però, van decidir continuar endavant amb l'embaràs, amb un parell de collons. Ara viuen en un pis de lloguer, ell treballa de cambrer a jornada completa, ella porta a la filla a l'escola pels matins i després torna a casa per a feinejar un poc i estudiar per a les oposicions a l'Administració que està preparant. A la vesprada quan abaixen junts al parc amb la filla, gaudeixen del millor moment del dia, la xiqueta va i ve mentre juga i sa mare li dóna el berenar a mulladetes. Ells s'agafen de la mà, es miren tendrament la filla, com un regal inesperat però que els ompli de felicitat i és el motiu pel qual tots els matins s'aixequen amb ganes del llit.
Comença a fer frescor, em pose la xaqueta mentre pense en les meues coses. Quan alce el cap tinc a la xiqueta al davant amb el braç estirat, em regala una pedra, l'agafe i li dóne les gràcies mentre ella somriu i deixa veure les seues dentetes menudes i blanques.
dilluns, 19 d’abril del 2010
Vesprada de diumenge
Tinc les mans fredes,
la teua esquena nua està calenta.
Estàs boca per avall
i jo asseguda al damunt de les teues natges
amb les cames obertes,
pots sentir la meua humitat.
Agafe l'oli d'ametlles
i deixe caure el líquid en les meues mans.
Estàs relaxat, aparentment,
no et puc vore el gest,
però a través dels palmells
puc notar la teua sang bullir,
desitjant que pare, o que continúe, qui sap.
Jo tinc el control,
passe el tou dels dits
recorrent la teua columna vertebral
fins arribar al coll, em pare,
t'acarone els cabells, de baix cap a amunt,
t'estremeixes.
Quan penses que ja he acabat
t'agafe pels cabells de manera sensualment brusca
i estire fins que gires el cap.
Tu em mires apassionadament i em mossegues el llavi inferior.
la teua esquena nua està calenta.
Estàs boca per avall
i jo asseguda al damunt de les teues natges
amb les cames obertes,
pots sentir la meua humitat.
Agafe l'oli d'ametlles
i deixe caure el líquid en les meues mans.
Estàs relaxat, aparentment,
no et puc vore el gest,
però a través dels palmells
puc notar la teua sang bullir,
desitjant que pare, o que continúe, qui sap.
Jo tinc el control,
passe el tou dels dits
recorrent la teua columna vertebral
fins arribar al coll, em pare,
t'acarone els cabells, de baix cap a amunt,
t'estremeixes.
Quan penses que ja he acabat
t'agafe pels cabells de manera sensualment brusca
i estire fins que gires el cap.
Tu em mires apassionadament i em mossegues el llavi inferior.
Llàgrimes
Quina calor fa a la biblioteca! Uff! Aquestos dies han sigut horrorosos. El fet de no tindre res a fer no és compatible amb el meu caràcter. Necessite tindre sempre la ment ocupada, però els fets esdevinguts a casa em tenen bloquejada. La malaltia de ma mare, els problemes del meu pare, la mort de ma tia...
La dita popular de què no hi ha mal que per bé no vinga...mentida! Quan penses que tot ha canviat i que les coses comencen a ser més relaxades...zass! t'arriba l'òstia per altra banda. Diuen que la vida consisteix en això, caure i tindre suficient força i coratge per a alçar-te.
Ho descriuré amb una imatge: tinc la sensació d'estar al fons d'un pou, comence a pujar a poc a poc, amb esforç però amb ganes, i quan ja estic a dalt i pose la mà a la sortida hi ha algú que em xafa i m'empenta per a què torne a caure altra vegada al fons.
I saps que no pots donar-te per vençut, però hi ha moments que només voldries arraconar-te a la part més obscura, ajagut, amb les mans al cap, i plorar, plorar fins no poder més, fins quedarte adormit i esperar que quan despertes tot haja sigut un malson. Però no puc plorar i em fa molta ràbia. Per què no puc plorar?
La dita popular de què no hi ha mal que per bé no vinga...mentida! Quan penses que tot ha canviat i que les coses comencen a ser més relaxades...zass! t'arriba l'òstia per altra banda. Diuen que la vida consisteix en això, caure i tindre suficient força i coratge per a alçar-te.
Ho descriuré amb una imatge: tinc la sensació d'estar al fons d'un pou, comence a pujar a poc a poc, amb esforç però amb ganes, i quan ja estic a dalt i pose la mà a la sortida hi ha algú que em xafa i m'empenta per a què torne a caure altra vegada al fons.
I saps que no pots donar-te per vençut, però hi ha moments que només voldries arraconar-te a la part més obscura, ajagut, amb les mans al cap, i plorar, plorar fins no poder més, fins quedarte adormit i esperar que quan despertes tot haja sigut un malson. Però no puc plorar i em fa molta ràbia. Per què no puc plorar?
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
