Mentre m'avorria esperant...

Somnis de lluna i mel
que em fan volar durant la nit
llarga, freda i obscura.
Després arriba el matí
i res ja no és el que era,
torna la monotonia, l'ensopiment,
l'ànima quebrantada que no vol
continuar ancorada al meu cos.
Cruel i trista vida.
Mentre la il·lusió als ulls de la gent
creix dia a dia,
la meua s'apaga com les espelmes
d'aquell dia plujós, que es van consumir
esperant que tornara la llum.

Em demanen que busque motivacions i ho intente. Buscar una motivació per viure, és molt trist, cert. No deuria ser sinó la mateixa vida un motiu per motivar-se? El temps passa, els dies, les hores, llargs segons que se'n van i no han de tornar. Mentrestant, jo em malgaste en banalitats. Mentre jo em dedique a fer altres coses, és la vida la que passa i se me'n va.

I no voldria jo anhelar els teus ulls,
i tampoc voldria somniar estar novament al teu llit.
No voldria esperar amb ansietat escoltar la teua veu
i viure un altre dia, que dic dia! aquelles hores que volaven
mentre tu i jo recorríem els carrers de València amb el vent
a la cara i l'esperança als ulls.

Coses que passen

Has arribat plenant buits, fotent patades als meus records,
has arribat de sobte i sense ser demanat, però amb una força
que tot ho empeny i que se m'enduu darrere.

Dos cossos en la nit freda. I una mirada de cel,
l'infern als meus ulls. L'alcohol ens corre per les
venes i encén el centre del nostre plaer.
Ens esguardem la mirada, intentant trobar-nos
l'ànima, però ens trobem dues boques,
dues llengües que es busquen, la teua saliva
i la meua i les teues mans fredes recorrent el
meu cos tebi i tremolós sabent allò que esdevindrà.

Actualitzar

Això és el que voldria fer, però actualitzar amb trellat. I és això últim el que no puc aconseguir. No sé què punyetes em passa però tinc la inspiració pel terra i no hi ha forma d'escriure res mínimament decent.
Diguem-li estrés, diguem-li falta de temps, poca concentració o que fa més d'un mes que no tinc sexe...no sé quin serà el motiu concret. Estic insuportablement melosa però al mateix temps poc comunicativa. Deu ser la regla que sempre ens torna boges una vegada al mes.
Jo voldria encetar una espècie de post setmanal el qual anomenaré "La frase tonta de la setmana". Tot açò ve perquè l'altre dia a l'autobús hi havia posada una cançó del grup La 5ª Estación, que s'anomena així. Em vaig quedar pensant una estona i, és ben cert que habitualment -ja siga perquè el cervell ens juga males passades o perquè serà cert allò de què l'alcohol i la marihuana es mengen les neurones- diem algunes frases sense pensar, que resulten estranyes, però que després sempre recordem.
Un dia estavem veient la pel·lícula Pretty Woman la meua companya de pis i jo. Hi ha una escena on estan la Julia Roberts i el Richard Gere a la banyera, amb l'escumeta del sabó, mentre es fan besos, carícies, etc; estàvem veient aquesta escena quan la meua companya digué: -"Això és lo típic que no ens passarà mai". Jo me la vaig mirar mentre processava la informació i immediatament vam esclatar les dos a riure, sense parar, allò que quan més ho intentes menys pots parar. T'agafa un mal de panxa horrorós i comencen a eixir-te llagrimetes a la cua dels ulls...De sobte vaig parar de riure, la vaig mirar seriosament i li diguí: -"de què collons ens riem si és lo més trist que he escoltat en ma vida?",
-"tens raó", -va contestar-. I ens quedàrem les dues en silenci, reflexionant dins nostra sobre aquella frase i com de cert era el que portava implícit.
Des d'eixe dia, resulta una frase bastant recurrent quan veiem una pel·lícula d'aquestes d'amor. Veritat que el que ocórre a les pel·lícules no passa a la vida real? Doncs això. Tornem a començar.

Empresa Mediocre de Transport

Sempre m'ha agradat viatjar amb autobús, veure el paissatge, la gent que puja i baixa estressada, mentre jo escolte música amb un mig somriure. M'agrada sentir el sol que entra per les finestres i veure regalimar les gotes d'aigua els dies de pluja.

Enguany he tingut l'opció d'agafar l'autobús diariament i tot aquest encant que abans li veia, ara l'ha perdut per complet. Després de conéixer les excel·lències de RENFE i Metro València, només em quedava l'esperança que els autobussos funcionaren millor. Però novament he comprovat la negligència dels tranports valencians.

Problema 1: són les 7.30 del matí i he d'arribar a classe a les 8h. Cap problema perquè en deu minuts arribe (suposadament) amb l'autobús. A la parada, tot ple de gent esperant, l'autobús parat i tres tècnics intentant fer-li un "reset" al motor elèctric. Després de tres intents, res. No s'engega:
-Por favor esperen al siguiente.
El qual tarda 12 minuts en arribar. Faig tard a classe.

Problema 2: de bon matí ja estic dalt de l'autobús, però aquest no arranca. De nou un "reset" i finalment es posa en marxa. Sospire. Però quina és la meua sorpresa que en comptes d'anar avant, l'autobús anava marxa enrere. La meua cara era un poema. Un intent, cap enrere. Dos intents, cap enrere. Tres intents, cap enrere. Telefonada a la central: -no me entran las marchas! -pues apagalo y vuelvelo a encender. -Ya lo estoy haciendo!
Set minuts més tard allò agafa la direcció normal. Bé, almenys hui no arribe tard.

Problema 3: Agafe l'autobús pel matí i tot sembla normal (dintre meu rese per a què no passe res). Ens parem en un semàfor, em descuide un segon i de sobte: Plofff!!! òstia contra el cotxe de davant:
-Porfavor bajen i ahora viene un compañero a recogerles.
I un colló! vint minuts a peu fins a la Facultat.

Problema 4: Novament pel matí puge a l'autobús, tique en la maquineta i no em torna el bitllet. L'home el trau i no passa res. Puja una xica després, tica el bitllet i allò comença a pitar: pi!pi!pi!pi!pi!pi! -sense parar-. Telefona a la central: -Hazle un reset.
Jo allà asseguda, primer em vaig posar de color verd, després taronja...Novament telefona:
-Oye, esto no para de pitar y yo no puedo conducir con el pitido ese en la oreja!
-Pues a cochera.
-Bajense y cojan el siguiente. Tu dile a mi compañero que ya has ticado.
Buff!!! En eixe moment la meua cara reflectia un fort color morat, amb dues venes ben unflades al coll, pensava que en qualsevol moment em convertiria en Hulk...Esperant a la parada no vaig poder controlar la meua ira i comencí a despotricar davant de tota la gent:
-Quina vergonya! tots els dies ha de passar algo! Me cague en l'ostia puta i la mare que va parir a tota la flota d'autobussos de València i de la contornà! (tot el món em mirava, obviament).

Quan arribà el següen tot el món va pujar sense dir ni mu, jo crec que ja havia començat a rebentar la samarreta i el meu coll era un pam més gros. Amb els ulls obertíssims i les venes totes roges vaig mirar el conductor i li vaig dir:
-Perfavor, on puc demanar el full de reclamacions? :(
-En la plaza Correu Vell, donde està la Lonja (em va dir mirant-me amb menyspreu).
-Gràcies.

I així va ser com vaig arribar tard al treball i encara hui no he tingut temps per anar a demanar el coxino full de reclamacions, que després ells utilitzaran per netejar-se els mocs (per no dir altra cosa).

Tot açò en menys de dos mesos! Mentrestant els amos de València es gasten milionades comprant cotxes oficials a costa de què la resta fem tard a les nostres obligacions diaries.
D'ara endavant m'hauré d'alçar una hora abans cada matí "per si de cas", per a pujar en cotxes vells, pagant un preu excesiu, aguantant a conductors malhumorats que es desfoguen amb els usuaris i mil etcéteres qua ara no m'abellix recordar.

Tingueu un bon dia.

Adéu per sempre

D'un amor que em persegueix ja vuit anys.

No vull pensar en metes llunyanes,
no vull esperar allò inesperat,
innabastable, no vull crear il·lusions subjectives
recobertes de dolça luxúria,
no desitge malgastar el temps
amb banalitats que destorben els sentits de la realitat.

No necessite recordar els teus ulls per poder sobreviure,
no m'és imprescindible la teua veu
als matins buits de tot sentiment d'eufòria,
matins que em deixen esgotada,
matins que no voldria que existiren,
matins morts per la melangia més profunda i més amarga,
agonitze als matins i no puc fer res per evitar-ho.

No vull viure de l'alé del teu record,
no desitge portar-te a la sang dia i nit,
sang efervescent, negra pel dolor, somorta,
sang que ja no és sang, sang aigualida,
invadida pels moments que em vas donar,
sang que corre pel meu cos però no és bombejada pel meu cor,
es troba parada, m'aclapara i la sent bategar dins les venes,
però no és sang calenta, és sang freda que em destorba.

M'envaeix un estat d'inèrcia
que em porta pels carrers plens de gent,
però buits de sentiment.
No et necessite,
no vull que habites la meua ment,
enterboleixes els meus pensaments,
deixa'm imaginar un món sense tu,
deixa ja l'habitació recòndita dels meus pensaments
esgotats d'intentar l'oblit i no aconseguir-lo.

No m'aclapares, deixa'm viure i poder sortir a veure el sol,
deixa'm escoltar els ocells al matí i gaudir
del relliscar de l'aigua freda dels matins a la dutxa,
deixa'm poder disfrutar les petites coses
que es necessiten per viure, per respirar, deixa'm ser lliure.

M'has posseït, m'has captivat, has fet de mi una joguina,
un titella amb el que pots jugar només amb la ment,
et demane la meua llibertat, et demane la vida,
abandona el meu cor, el meu cos,
simplement no et vull amb mi.

Camals mullats (i calcetins, peus, cames i el cony també mullat)

Digueu-me boja o penseu el que vulgueu, són les dues i mitja de la nit d'un dimarts (bé, ja dimecres) i bon dia i estic ací davant de l'ordinador, podria afirmar que estic borratxa i no m'equivocaria, però vull pensar que no és així. I què voleu que us diga, doncs que m'abellia eixir, airejar la ment i oblidar-me per unes hores de tot. I la veritat ho he aconseguit. Un concert de rock, cervesa i més cervesa, amb la casualitat que li he caigut bé al xic de la barra i m'ha convidat un parell de vegades i, obviament, no es pot dir que no quan et conviden, queda lleig. Uns holandesos s'han acostat i han començat a parlar-nos, perimer en anglés i, vaja tu! quina sorpresa! un d'ells parlava valencià, portava cinc anys ací, ha sigut una grata sorpresa realment. A la fi, he tornat cap a casa després de fer tenca en totes les bases d'aigua del carrer i mullar-me fins a les celles...Així que aquestes són les conseqüències: teclege i he de mirar i remirar el que he escrit perquè em menge les lletres, estic sola al mejador de ma casa, un silenci sepulcral i plou al carrer. La gent ja dorm i jo mentrestant espere a què em baixe l'alcohol i poder dormir decentment.

No em tracteu com una persona irresponsable, ja que no ho sóc. Simplement són necessitats vitals. M'he alçat a les 7 del matí i he currat tot el dia, amunt i avall, pendent dels alumnes, de les seues necessitats, de portar les classes ben preparades per tal que no tinguen cap problema...i, jo què? jo on he estat durant tot el dia? senzillament, no he estat. M'he dedicat als demés, a preocupar-me per la resta, amics, companys, familiars, alumnes, etc.
Arriba un moment, en què ja no pots més, necessites instants per poder gaudir, ser tu mateix sense estar pendent de ningú. I això és el que he fet. I no em penedisc. Ha sigut una gran nit, sense res d'especial però molt satisfactòria.

I no tinc res més a dir. Aquest és un altre post d'aquells que omplin buits, d'aquells que sobren, que no són necessaris. Però què més dóna. Ací el teniu per a qui em vulga llegir perdent cinc minuts del seu temps, aquest temps tan preuat en els nostres dies, i que jo ara el perdré masturbant-me per a després dormir com un angelet. Bona nit.

Altre amor

Açò ho vaig escriure quan tenia 17 anys per al meu angelet, el meu nebot que acabava de nàixer i que me l'estime moltíssim. Per a tu, Pau.



Arribes al món i jo fa temps que t'espere.
T'espere impacient, amb la il•lusió malaltissa
de qualsevol primera vegada.
Quan et tinc davant dels ulls, vull agafar-te,
besar-te, però sé que no és el moment.
Et veig cada dia, i cada dia em sobta de nou
el mateix sentiment que em va envair el primer dia
que et vaig conèixer aquell vint-i-set de setembre de 2001.
Tu ets el primer, i t'he estimat més que a cap altre,
eixe és el premi, el premi de ser el primer.
Sé, que algun dia, més tard o més d'hora,
arribará algú a qui estimaré amb tot el meu cor,
fins i tot l´estimaré més que a tu mateix,
però fins que arribe eixe dia, tu ets el primer,
qui governa el meu cor,
per qui no dubtaria en donar la vida pròpia,
la sang o el fetge.... no hi ha res que no donaria per tu,
per veure el teu somriure càlid, sincer i ple de joia,
cada dia de la meua vida.
Arribes al món i jo fa temps que t'espere,
i ara que et tinc, no et deixaré anar...

Escuchando un disco barato en soledad

Hui és un dia d'eixos tristos, no només perquè plou i els carrers estan grisos. És un dia trist al meu interior. La culpa la té en part la menstruació, mític revolucionador d'hormones, és un fet provat. Només (i espere que seguisca així) plore una vegada al mes i, sempre concretament quan estic en "eixos dies". Doncs hui m'ha passat això, em sent dèbil, més sensible que de costum, tot m'irrita i m'afecta moltíssim, només tinc ganes de posar-me al llit i tapar-me cap i tot.
És divendres, són les onze de la nit, estic sola a casa, avorrida i amargada, amb 25 anys a les costelles, sense vida social, ningú no em telefona ni em parla pel messenger (això sí que és trist, eh?). I jo em pregunte, sóc jo l'única en aquesta situació? perquè si és així...ufff, preocupant. Però bé, pensant-ho millor, necessitava un dia d'aquestos, estar sol amb ú mateix mai va malament.
Com va dir no sé qui :"aburrirse en el momento adequado és signo de intel·ligencia". Deixeu que m'ho crega perfavor.

"Huyes, huyes, huyes a otro lugar,
otra percepción de la vida te ayudará.
Otra percepción de la vida demuestra
que nada és verdad, otra percepción
de la vida, te ayuda a pensar.
Huyes, huyes, quieres tranquilidad,
que te dejen pasar un rato en soledad,
que te dejen pensar un rato porque
sientes gran malestar. Escuchando un disco
barato en soledad".

Fragment de Huyes de Skalariak.

Ufff...va dir ella

Hi havia alguna cosa que no em deixava tranquil·la hui. No he sabut què era durant tot el matí, li he donat moltes voltes i mira, que no, no sabria esbrinar què era...mentre estava dinant m'he tornat a posar a meditar per veure si aconseguia trobar-li sentit a allò que em passava, en un moment he recolzat el cap a la mà esquerra i immediatament ho he vist clar. Necessitava tallar-me els cabells ja! No sé si a vosaltres us passa, però jo quan em dóne compte que he de tallar-me els cabells, ho he de fer immediatament. He eixit escopetada de la facultat directe a la perruqueria de la cantonada, resant per a què em digueren que sí em podien agafar i...ufff sí! Allò ha sigut la glòria! Mentre la xica m'ensabonava el cap quasi m'he adormit, quin gustet...està molt però que molt bé això dels massatges al cap.
La xica m'ha preguntat com volia tallar-me'l i jo li he dit que tallara tant com volguera. I això mateix ha fet, quan m'he donat compte, ben bé m'havia deixat amb quatre pèls (exagere un poc, ho sé), m'he mirat a l'espill i he optat per mirar a l'infinit per no veure com estava quedant l'asunt.
Quan he arribat a casa, he inspirat i expirat durant un minut abans de mirar-me a l'espill. Finalment, quan m'he decidit i he mirat, he pensat allò de "terra traga'm". Quina desfeta! Quin desastre! Conclusions: estic completament horrible, molt i molt lletja...
Bé, espere que em cresca prompte, encara que ningú em lleva la vergonya d'eixir els propers dies al carrer amb aquest new look. Xica, que de vegades lo fashion no ens queda bé a totes...

La lluna plena...és el que té...

La nit que se'm van creuar els cables no tenia res d'especial. El cel estava ennuvolat, bufava vent de llevant i hi havia lluna plena, pleníssima. Em trobava a casa tranquil·lament, no recorde si mirava la tele o estava fent alguna cosa a l'ordinador.
Estava sola a casa i era divendres, això sí ho recorde. De sobte, em va sonar el telèfon. No esperava cap telefonada, recorde que aquell cap de setmana m'abellia estar sola i no tenia plans.
Agafí el telèfon i escoltí la teua veu a l'altra banda.
Em vas preguntar què feia:
-Res d'important -vaig contestar-
-Vols que anem a la platja a xerrar i prendre unes cerveses?
Realment no tenia ganes d'eixir, ja m'havia posat el pijama, però no sé per quina estranya raó et vaig dir que sí.
Passada mitja hora em vas recollir, havies comprat una litrona i a mi em va semblar una bona idea (més barat, que la cosa no està per a tirar coets). Arribàrem a la platja i ens vam asseure en un banc al passeig, bufava el vent i no donava gens de ganes de baixar a l'arena.
Ens passàrem hores xerrant, de tot en general i de res en concret. De cop i volta em vas dir:
-Vull banyar-me.
Jo vaig respondre amb una carcallada. Feia fresqueta i la mar estava molt marejada.
-Tu no vols banyar-te? -vas dir-
-Jo? no, no estic tan boja...
-Bé, doncs si vols, jo em banye mentre tu em mires i et rius de mi.
-Em sembla bé! -contestí-
Vam arribar a la vora de la mar i em demanares que almenys em mullara els peus, cosa que vaig acceptar. Et vas llevar la roba davant meua, amb tota la confiança del món, mentre jo observava el teu cos nu, només a la llum de la lluna.
Des de dins de l'aigua em saludaves mentre jo veia com les ones et passaven pel damunt. De sobte i, sense meditacions prèvies vaig començar a despullar-me, em vaig fer nua i vaig entrar a l'aigua fins on estaves tu. Et quedares mirant-me sense dir-me res, quan una ona ens va empentar i ens vam abraçar per no caure. Vaig alçar la mirada, vaig trobar la teua boca i et vaig besar. Tu em reberes amb els teus llavis salats, igual que els meus, imagine. Ens férem besos humits mentre tu m'agafaves pel cul. He d'admetre que mai en ma vida havia tingut una sensació tan excitant.
Les ones se'ns tiraven a sobre i no ens deixaven gaudir dels nostres cosos, així que decidírem eixir fora. Ens estiràrem a la tovallola, els dos estàvem xopats, però vam continuar el que havíem començat. Te'm vas posar a sobre i vas baixar pel meu coll passant-me llengua per cada racó, pels meus pits, el meu ventre, fins arribar al meu cony on et vas detenir...una llarga estona. Després jo et vaig fer el mateix fins arribar a l'orgasme. No hi hagué coit, ni el necessitàrem. Ens vam quedar allà estirats, abraçats, mirant aquella lluna confident que ens mirava maliciosa. No vam dir res, ni falta que feia, ja ens ho havíem dit tot.

Moments d'eternitat

"Hi ha moments que tenen gust d'eternitat, no els triem sinó que compareixen en un encanteri. Voldríem escapar-nos-en, perquè són una garantia de complicacions. Qui sap si l'únic que importa és fer-los durar, abans que tornen els records. Els gestos sorgeixen amb una espontaneïtat absoluta, no hi ha reflexions prèvies, ni mots que serveixin per analitzar-los. És el temps de la vida que s'imposa a qualsevol intent de racionalització."

Fragment de Passions Romanes de Mª de la Pau Janer.

Què seria la vida si no fóra per moments com aquestos? La felicitat és breu. Tan breu com un d'aquestos instants on sembla que el temps es pare, la resta del món no existeix. No hi ha un ahir ni un demà, només un moment que queda congelat en el temps i per sempre en la nostra memòria. Després quan ens posem nostàlgics intentem recordar el dia en què visquerem eixe moment, però només tenim al cap aquella imatge congelada, guardada amb pany i clau al calaix dels records, o millor, al calaix dels moments eterns.

Cau la nit sobre la consciència de no trobar-te

Açò ho vaig escriure fa uns dies, em vaig despertar a mitja nit a pixar i, de sobte em vingué la necessitat d'escriure, no sé si ho vaig somiar i després ho vaig escriure, resulta un poc estrany, alguna vegada us ha passat? Bé, ho vaig escriure mig dormint, però al dia següent ho vaig rellegir i m'agradà. Espere que us agrade.

Cau la nit i desespere per no trobar-te.
T'oblides del meu record, com qui oblida
una moneda dins la butxaca dels pantalons.
I jo, estúpida sense seny, continue l'espera
de l'arribada que no s'ha de produir,
del bes que no rebran els meus llavis,
del tacte d'una pell que no espera les meues mans
i, d'una veu a cau d'orella que no desitja dir-me els seus mots.
L'espera del no-res, en un carrer sense sortida,
on les parets estan pintades amb les lletres del teu nom.

PD: No té títol, accepte suggerències.

Només sé que no sé res

El cap de setmana vaig anar al cinema a veure l'última pel·licula de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona. Pel·lícula que recomane veure en versió original. Es tracta d'un triangle amorós un poc enrevesat. Dues amigues americanes van a Barcelona a passar l'estiu i allí coneixen un pintor que les portarà de cap a les dues, però la cosa no acaba ahí, s'embolica més quan apareix la ex-dona del pintor que sembla no estar massa bé del perol.
La pel·lícula va estar molt bé i la vaig veure tranquil·lament a la sessió de la una de la matinada. Cap al final, el narrador qui conta la història va dir una frase que m'és molt familiar i que jo he dit moltíssimes vegades: "només sé el que no vull". Quantes vegades l'he pronunciada del tot convençuda que això era un gran pas endavant...però la sensació amb la que vaig eixir del cinema era ben diferent. Em vaig donar compte que eixa frase realment no significa ben bé quasi res. És molt fàcil saber què no vols en la teua vida, la qüestió és saber allò que vols.
Vaig arribar a casa pensativa, em vaig posar dins del llit i vaig ser incapaç d'adormir-me, no parava de donar-li voltes. Una hora i mitja després em vaig donar per vençuda, i finalment em vaig adormir després de masturbar-me una bona estona.
Envege a les persones que tenen clar què és allò que esperen de la vida i de la resta de gent amb qui la comparteixen, jo de moment, l'única cosa que puc dir, és que sé el que no vull. I tornem al principi.

Anit, de nou.

Et vaig tindre de nou als meus braços. Sóc una estúpida, ho sé i ho reconec. Vaig tornar a casa sola, la meua companya de pis es quedà al bar prenent la última. Jo no podia més, estava cansada i borratxa. Vaig conectar l´ordinador i et vaig trobar de nou. Va ser pensat i fet. Jo estava calenta i et vaig incitar, la teua resposta fou immediata: "Ara vaig". Em posí baix la dutxa -feia olor a alcohol i tabac- i l´aigua em va fer reviscolar un poc. Em vaig posar el pijama i als cinc minuts vas arribar.
Estaves més guapo, si cap, que de costum. Vingueres cap a mi, m'agafares i em vas besar, casi em vaig derretir en eixe moment. I tornarem a ser, ens vam fondre novament, dos cossos que es converteixen en un...no sé explicar per què sempre que estic amb tu tinc aquesta sensació.
Però tu no m'estimes, em vas mirar i digueres:
- no em demanes que em quede a dormir.
- jo no et demane res-, vaig contestar.

L'amor no existeix? o jo estic tornant-me boja? Alguna vegada algú us ha dit una cosa, i sabíeu que n'estava pensant una altra?
Sóc una estúpida, ell està jugant amb mi. Pareixerà una bajanada, però preferisc tenir-lo així, que no tenir-lo.

Com cada dia...

Ella va anar a esmorçar, a l'altra banda del taulell estava ell, un jove esvelt, amb uns ulls claríssims i somriure dolç.
Ella prenia el got amb la mà esquerra mentre sostenia una cigarreta a la mà dreta. Ell li parlava de coses del tot banals, del tot quotidianes, mentre ella el mirava fixament i el sentia sense escoltar-lo. Al cap d´uns minuts ella tornà a agafar el fil de la conversa, mentre feia un glop al seu suc de taronja. Ella somreia, li seguia la conversa sense massa efusivitats, mentre dintre seu pensava com li agradaria passar a l'altra banda del taulell, penjar-se del seu coll i besar-lo.
Va apagar la cigarreta, va fer l'últim glop , pagà el que devia i va sortir del bar, pensant en els seus ulls i en la seua boca, tot sabent que és altra qui es perd en eixos ulls i exa boca, cada nit.

Ànimes bessones

"Tornem a ser. I què ens queda?
Hi ha un pont blau i una veu de cotó,
hi ha un desig, hi ha coit, no hi ha marihuana,
negra, blanca o verda."

Fragment de VI de David Castillo.

Instants de felicitat

"No m'agrada que m'enganyin
i menys enganyar-me a mi,
que resulta molt més fàcil."

És la una d la matinada i Toni se n'acaba d'anar del pis. Conecte l'ordinador i et veig allà "conectado". Em saludes i jo faig el mateix. Per les teues paraules puc deduir que avui tens un dia "tendre". m'incites, dius que necessites la meua companyia i m'expliques que moltes vegades penses en mi i ens imagines en la intimitat. Jo no sé si ho dius per fer-me la pamplina o ho dius sincerament. A les dues ja estàs a ma casa i tot flueix com sempre, ens acoblem perfectament, encaixem com dues peces d'un puzzle, és impossible que isca malament. Em beses, em llepes, m'acarones, em portes fins als límits del plaer, i jo a tu. Exhausts, apaguem la llum i ens adormim. Demà al matí ho recoradràs com un somni, però ja has despertat.

Què passarà?

"Jo canvio de pensar,
de sentir, d´una manera
transcendent, i ben sovint.
Imagino ls demència
com un canvi d'aquests meus,
sense un altre que el bandegi.
L'infeliç queda aturat.
Jo no sé per què no em passa.
El cervell deu ser capaç,
a partir d´allò que em resta,
de crear-me un nou estat,
-que hauria d´esverarme,
però m´abelleix com és-
L'actitud: veure què passa."

Rudiments de Saviesa de Miquel Bauçà.

Avui em desperte a mitja nit, em desperte i pense en tu. Com pot ser que a les 4 de la matinada estiga pensant en tu? Jo tampoc no tinc resposta. Avança el matí i no et puc treure de la meua ment, sent que t'estime més que mai. De sobte, a la biblioteca em trobe casualment amb en Joan. Tot l´estiu sense saber res d´ell i acaba assegut al meu davant, casualitats de la vida? No m'atrevesc a dir-te res, realment la nostra amistat va acabar penjant d´un fil, sense final, i ara en retrobem. Tu em dónes bones notícies i jo faig el mateix. Anirem junts a classe enguany, m'agrada veure´t sovint, però això no t'ho dic, ho pense dintre meu mentre em parles i em mires fixament amb els teus ulls d´una blavor impecable.
I tot allò que em resulta més curiós és que des de que he vist a en Joan, no he tornat a pensar en tu.

És sà penedir-se?

"Sempre trobareu una raó o altra -si la busqueu, naturalment- per penedir-vos de qualque cosa: fins i tot de la cosa més noble que mai hàgiu fet. Ara: penedint-vos-en, tampoc no aconseguireu res."

Penediment de Miquel Martí i Pol.

No em penedisc de res, podria dir. Mentida. Sí ho faig. Sovint m´he penedit de moltes coses. Tal vegada, arribarà un dia, miraré cap enrere i podré afirmar: -no em penedisc de res. Qui sap! tant de bo!

Què em passarà demà?

"I què em passarà demà?
Tornaré a tenir força,
una força que no sé
com serà, però hi confio,
per combatre tots els mals,
de fet, tota l'existència"

De Rudiments de Saviesa de Miquel Bauçà.

No sé què passarà demà, quin oratge farà, quines notícies seràn portada al diaris, amb qui em creuaré al llarg del dia...tot això no ho sé. Però tornaré a tenir força per enfrontar un nou dia, força per a ser jo, hi confio. O ara o mai.

La renaixença o el renaixement? qui sap...o cap de les dues...

Tot comença de nou i tot sembla estar al mateix lloc de sempre, el barri, la facultat, el pis, les companyes...El que canvia està dintre meu, una força que m'empeny a viure cada dia com si fós l'últim, desitge sentir que estic viva, desitge assaborir cada instant, cada segon, car no sabem si serà l'últim.
Vull plenar la meua vida d´il·lusió, de motivacions, per poder alçar-me del llit cada dia amb energies renovades.


Jo vull il·luminar el present
i no repetir errors del passat.
Un nou curs comença,
i comença, també, un nou "hi havia una vegada" ,
com continuarà?

COMENÇA UN NOU CURS. L' ÚLTIM.

"Tot consisteix en començar
pel principi.
O, si de cas,
haurem de sembrar records
cada anys"

Damià Huguet.

Començar de nou, reprendre les coses en el mateix punt on les vam deixar, és difícil, molt difícil, però en qualsevols cas, és sobretot necessari. Necessari per tantes coses...necessari per demostrar-me a mi mateixa que sóc capaç d´aconseguir allò que em propose. Fer-ho només per mi, m'ho dec.

És un neguit constant, pensar que m'he perdut a mi mateixa, que he perdut el nord...

Tot i això, sempre es pot començar de nou, pel principi i amb principis. Tenir clar quines són les meues prioritats, allò que necessite realment per poder recuperar la confiança en mi mateixa. Refer l´escala de valors.

Els objectius immediats són saber donar-li a cada cosa el valor que té realment i, fer només allò que m´aporte alguna cosa.

D'avui endavant, tot canvia, torne a començar, amb més força que mai, amb més ganes que mai.

Comence.

Correu del cor

Amor meu:
L´amor no existeix, deixem-nos de punyetes.
No t´enfadis, t´estimo amb bogeria, però l´amor no existeix. Hi ha persones amb les quals et trobes bé, persones a les quals desitges...també hi ha una altra cosa, una malaltia molt desagradable que és la passió afectiva.
Amor meu, aquesta malaltia és la que em fa anar de cul per tu en aquest moment. Sé que acabaré curant-me, però no tinc gens de ganes de curarme, i tot plegat és una llauna.
Noi, l´amor no existeix i jo estic malalta de tant estimar-te. Què hem de fer?