A l'amic que ja no ho és

Quan el record m'atura i m'estira cap enrere,
quan la tristesa són ungles que es claven a l'esquena
l'abraçada de la soledat és immensa
i les nits són tan llargues que ofeguen
els llençols s'adhereixen al cos com una nova pell
tant et vaig donar i tan poc m'emporte hui,
jo que hauria lluitat amb els Déus,
que hauria creuat oceans i escalat muntanyes,
només haguera bastat que m'ho demanares.

Tants anys al teu costat, vam riure les penes
i vam plorar les alegries i les nits amargues
les férem a la nostra manera, estirats,
a la llum de la lluna, donant-nos la mà
i sabent que allà estavem, l'un amb l'altre
i que el dolor, quan és compartit, és menys punyent.

Jo que et vaig ajudar a ser tu, a estimar-te,
a respectar-te i fer-te respectar,
que et vaig defensar davant les veus
que negaven la bellesa del teu cor,
que orgullosa vaig cridar: sí, és ell!
És el meu amic, entranyable i estimat amic!

Tu que em vas donar tant,
que no escatimaves en paraules tendres,
que tot ho feies amb gust, cuinaves per a mi,
i passaves hores abraçant-me per tal que em sentira millor.

On estàs vell amic? Per què has desaparegut així?
En qui t'has convertit?
Sé que eixe que hui em parla no ets tu,
has canviat, o t'han canviat,
o serà el temps o els anys
que a tots ens edureixen el cor.
Tant se val, ja no et puc recuperar,
recordaré tots els moments inoblidables,
totes les històries de cavallers i princeses
que volíem escriure, tot això ho recordaré,
la resta...bah..ho tiraré a la paperera de reciclatge
i després la buidaré. Fins sempre.

Llibertat

"Sé que el amor es un juego sucio; tienes que mancharte las manos. Si te mantienes a distància, no sucede nada interesante". Hanif Kureishi.

Cerques eixa mirada insistentment, no pots evitar-ho, potser ell també t'observa i t'enxampa, fas com si res haguera passat, mires cap a altre lloc, continues ballant, rebent empentes i notant la pell humida de la gent...Cantes a crits com si el món s'acabara, tanques els ulls i et deixes emportar pel moment, per la música, per la mirada de complicitat dels amics...però no ho pots evitar, tornes a buscar eixos ulls que tant t'agraden, tot i que fa uns minuts els has vist per primera vegada. Ell porta un barret i samarreta blava, no podria ser més sexy (penses), dissimuldament t'acostes, una força interior t'empeny cap a eixos braços, ell ho nota i també s'acosta, els vostres braços es freguen sense voler evitar-ho. Decideixes fer un pas més, et gires i el mires directament als ulls, només un metre de distància entre els cossos, ha arribat el moment de soltar qualsevol banalitat per a iniciar el contacte: - m'agrada el teu barret... - i a mi el teu somriure...

I ara?

Hui t'he vist després de tant de temps...En el supermercat de cançoneta apegalosa. No ho esperava, sincerament, pensava que aniríes perdut per altres racons del món...casat i amb fills potser...i de mestre d'Educació Física en algun col·legi de la zona. Però no, t'he vist al mateix lloc que fa uns anys, quan em perseguíes amb la mirada entre els passadissos de la cervesa i el dels productes de neteja, mentre ma mare em pegava colzades i em deia: - "Eixe xic no t'ha oblidat, encara te vol..."

Han passat molts anys i en el fons sempre he desitjat que em vingueres a buscar amb nocturnitat i alevosia, com aquella nit d'agost, ebri de qui sap què, amb la nostra cançò al cotxe a tot volum i cridant desesperat que m'estimaves. Mon pare amenaçant amb agafar l'escopeta i la meua germana amb samarreta i bragues, assomada al carrer i cridant-me: - "Eixe és Toni, és Toni!"

Mai ningú va fer per mi tantes bogeríes, ningú em va estimar tant i ningú m'ha fet tant de mal com tu. Però hui t'he vist, igual que abans, amb eixe somriure que em va governar la vida tants anys i eixos ulls d'un blau verdós tan intens que si em tornaren a mirar seria incapaç de dir que NO.

90 segons

Diuen que la gratitud és el gran secret de la vida, estar agraïts pel que tenim, per tot allò que la vida ens ofereix cada dia, cada hora i a cada minut. Estaríem equivocats si pensàrem que tenint tot allò que desitgem seríem més feliços, ja que tot el que tenim és un regal que ens ha estat otorgat i hem d'agrair-ho.

Fent una ullada a aquests últims anys i veient tot el que he tingut i tinc al meu voltant, em done compte que he sigut realment una persona privilegiada, ja que tot el que he viscut m'ha ajudat a ser més rica interiorment, i parle tant de les coses bones com de les dolentes. Per tot açò vull escriure en 90 segons les coses per les quals vull donar les gràcies:

L'amor.
La família.
Els amics.
La pluja.
El café amb llet.
El cotxe.
La Vitamina C.
La música.
El xocolate.
La puntualitat.
Totes les persones que he estimat.
Els meus professors.
El sexe.
La crema hidratant.
Les veles.
L'estufa i la manta.
La cervesa.
La coca-cola.
El riu Xúquer.
El facebook.
La lluna plena.
La risa.
El Crackòvia.
La marihuana.
El menjar ràpid.
La poesia.
Els meus nebots.
Els homes...
La salut.
La mare natura.
Els massatges.
El ioga.
El menjar italià.
El meu gos.
València.
Els diumenges al sofà.
La roba neta.
La posta de sol.
L'aigua.
Vicent Andrés Estellés.
La calma.
Passejar.
El meu llit.
Els bolígrafs.
Cantar.
Els besos.
La màgia.
El sext sentit.
Jason Mraz.
La gent autèntica.
Els somnis.
Almeria.
El menjar de ma mare.
La bellesa.
L'univers infinit.
Les llibreries.
El poder de canviar.
Continuar respirant.
L'alegria.
I sobretot, la VIDA.
Done gràcies per estar viva.

Esta és la meua llista. I la teua?

B/N

Les nits són llargues i el sentiment és intens,
el meu cap bull com una olla a pressió
els nervis consumeixen els meus dies
i tot es converteix en una inmesa espera.
No hi ha color en el meu dia
ni lluna que guarde les meues nits
solitaries i fredes, eternes, girant als llençols
sense trobar la postura ni agafar el son
i pensar, pensar i pensar...
no veig l'eixida, no trobe el valor,
on és la resposta?
Veig les meues imatges tenyides de blanc i negre
no hi ha color, no tinc color,
ho veig als meus somnis
però no et trobe a tu.
tan absent estàs, tan lluny, tan fugaç,
fugitiu durant el dia, t'esvaeixes durant la nit,
allargue els braços per a tocar-te
però ets volàtil com el fum del meu cigar,
cada vegada més lluny, menys intens,
fins a ser invisible, intangible.
Et busque i camine,
i veig uns ulls que no són els teus,
puge al cotxe i no estàs al seient del copilot tampoc,
a la ràdio la cançó de sempre i el meu somriure fugaç,
i et cante, cante a crits aturada en el semàfor,
tothom m'observa i se'n riuen
però tant em fa perquè no saben que et cante a tu,
et cante amb l'estòmac i intente sentir-te a prop,
però no et sent,
les cordes vocals em tremolen
i em puja un nus,
la veu se'm trenca i el nus puja
fins als meus ulls
i plore, però et seguixc cantant
amb la veu tremolosa
i les llàgrimes baixen pel meu coll,
el nus em puja al cap.
Pare en sec, escolte un clàxon de fons
cada vegada més intens,
és el paio del cotxe de darrere
que m'adelanta i em crida:
- "Xiqueta! En què collons estàs pensant?"
En tu, estic pensant en tu.

Cara o creu

L'altre dia parlàvem de la soledat, és una sensació complexa, difícil de definir. Hi ha vegades que necessitem la soledat, però d'altres l'avorrim amb totes les nostres forces. Sovint m'he escoltat a mi mateixa afirmar que m'agrada la soledat, però no qualsevol soledat, m'agrada aquella que és buscada, aquella que és indispensable per a sanejar-nos interiorment, aquella que ens regalem, que ens dediquem a nosaltres, a interioritzar. Estar a casa tombats al sofà, fent zàpping, sense veure res, sense pensar en res, sense que ningú puga destorbar eixa calma, eixa pau, fins i tot eixa felicitat que sentim.

Però després tenim la cara obscura de la soledat, la soledat de l'ànima, eixa que és capaç de trencar-te per dins, fins i tot és capaç de portar-te a una malaltia com la depressió o l'ansietat. La soledat més profunda és punyent, dolorosa, cruel, et persegueix i et troba sense que pugues defugir-la. Una nit amb amics, música, rises, alcohol, marihuana...pinta bé...una nit genial, penses. Però de cop i volta et trobes amb la mirada perduda, fixa, mirant els dos dits de cervesa que et queden dins el botellí mentre li rasques l'etiqueta amb les ungles...tothom riu, sents les seues rialles de fons, com si estigueres dins d'una bombolla, et parlen i tu només eres capaç de dibuixar un lleu somriure fent com si estigueres prestant-los atenció, els teus pensaments volen cap a altre lloc, mires al teu voltant, et sents fora de lloc, voldries desaparèixer. I sense saber com, eixa nit genial es transforma en un malson del que vols escapar però no pots. Fas l'últim glop a la cervesa, t'alces i dónes qualsevol excusa als presents per a anar-te'n. Ixes al carrer, sents el fred a la cara i poses les mans a les butxaques, mentre camines mirant al terra, la soledat et té presoner, i saps que en arribar a casa, trobaràs l'altra cara de la soledat, el teu llit i les quatre parets que en eixos moments són com l'abraçada que tant anheles.

Inevitable

Escric i cau
una llàgrima al paper,
mire cap amunt,
intentant evitar
l'inevitable,
sospire i et pense.
Torne a llegir cada vers,
tots em parlen de tu.
Em mire la mà dreta
i recorde el teu dit
reseguint la seua forma.
I després el meu dit
als teus llavis
i el teu somriure
il·luminant la meua vida.
Però tot i de colp
aquelles paraules,
les que mai voldria escoltar,
i menys,
molt menys,
eixir dels teus llavis.
Paraules que colpegen
i tot dins al cap,
una fiblada al cor,
i els ulls vidriosos.
I torne, de nou
i et pense
tot nu
i jo damunt de tu,
però després
un tren
tot de gent i jo
arrossegant l'ànima,
el mediterrani,
el sol,
i les meues ulleres
amagant
dos ulls
de sang i aigua.
I la munanya rusa
continua cada dia
al llit i a la taula
a classe
i pels carrers
i al banc d'un jardí
on pose la mà
i sent
el fred
i el vent,
i mire cap amunt
intentant evitar
l'inevitable.

El poema eres tú. Deepak Chopra.

1. Escucha la sabiduría de tu cuerpo, que se expresa por señales de comodidad e incomodidad. Cuando elijas cierta conducta, pregunta a tu cuerpo que siente al respecto. Si tu cuerpo envía una señal de inquietud física o emocional, ten cuidado. Si tu cuerpo envía una señal de comodidad y anhelo, procede.

2. Vive en el presente, que es el único momento que tienes. Mantén tu atención en lo que existe aquí y ahora; busca la plenitud en todo momento. Acepta lo que viene a ti total y completamente para que puedas apreciarlo y aprender de ello; luego déjalo pasar. El presente es como debe ser. Refleja infinitas leyes de la Naturaleza que te han traído hasta este pensamiento exacto, esta reacción física precisa. Este momento es como es porque el Universo es como es. No luches contra el infinito esquema de las cosas; por el contrario, sé uno con él.

3. Dedica tiempo al silencio, a meditar, a acallar el diálogo interior. En momentos de silencio, cobra conciencia de que estás recontactándote con tu fuente de conciencia pura. Presta atención a tu vida interior para que puedas guiarte por tu intuición, antes que por interpretaciones impuestas desde fuera sobre lo que conviene o no te conviene.

4. Renuncia a tu necesidad de aprobación externa. Sólo tú eres el juez de tu valer; tu meta es descubrir el infinito valor de ti mismo, sin dar importancia a lo que piensen los demás. Al comprender esto se logra una gran libertad.

5. Cuando te descubras reaccionando con enojo u oposición ante cualquier persona o circunstancia, recuerda que sólo estás luchando contigo mismo.Presentar resistencia es la reacción de las defensas creadas por viejos sufrimientos. Cuando renuncies a ese enojo te curarás y cooperarás con el flujo del universo.

6. Recuerda que el mundo de allí fuera refleja tu realidad de aquí dentro. Las personas ante las cuales tu reacción es más fuerte, sea de amor u odio, son proyecciones de tu mundo interior . Lo que más odias es lo quemás niegas en ti mismo. Lo que más amas es lo que más deseas dentro de ti. Usa el espejo de las relaciones para guiar tu evolución. El objetivo es un total conocimiento de uno mismo.Cuando lo consigas, lo que más desees estará automáticamente allí; lo que más te disgusta desaparecerá.

7. Libérate de la carga de los juicios. Al juzgar impones el bien y el mal a situaciones que simplemente son. Todo se puede entender y perdonar, pero cuando juzgas te apartas de la comprensión y anulas el proceso de aprender a amar. Al juzgar a otros reflejas tu falta de autoaceptación. Recuerda que cada persona a la que perdones aumenta tu amor a ti mismo.

8. No contamines tu cuerpo con toxinas, ya sea por la comida, la bebida o por emociones tóxicas. Tu cuerpo no es sólo un sistema de mantenimiento de la vida. Es el vehículo que tellevará en el viaje de tu evolución. La salud de cada célula contribuye directamente a tu estado de bienestar, porque cada célula es un punto deconciencia dentro del campo de la conciencia que eres tú.

9. Reemplaza la conducta que motiva el miedo por la conducta que motiva el amor. El miedo es un producto de la memoria, que mora en el pasado. Al recordar lo que nos hizo sufrir antes, dedicamos nuestras energías a asegurarnos de que el antiguo sufrimiento no se repita. Pero tratar de imponer el pasado al presente jamás acabará con la amenaza del sufrimiento. Eso sólo ocurre cuando encuentrasla seguridad de tu propio ser, que es amor. Motivado por la verdad interior, puedes enfrentarte a cualquier amenaza, porque tu fuerza interior es invulnerable al miedo.

10. Comprende que el mundo físico es sólo el espejo de una inteligencia más profunda. La inteligencia es la organizadora invisible de toda la materia y toda la energía; como una parte de esta inteligencia reside en ti, participas del poder organizador del cosmos. Como estás inseparablemente vinculado con el todo, no puedes permitirte el contaminar el aire y el agua del planeta. Pero en un plano más profundo, no puedes permitirte el vivir con una mente tóxica, porque cada pensamiento crea una impresión en el campo total de la inteligencia.Vivir en equilibrio y pureza es el más elevado bien para ti y para la Tierra.”

L'amor sí que existeix...

Tot té sentit, arribà un dia on em vaig donar compte. Una vesprada de tardor, mentre es feia fosc a la ciutat de València, vaig entendre ( jo també ;) ) que la recerca ja havia acabat, que ja no hi havien dubtes, que tots els nervis, tots els maldecaps, tot havia acabat. I ja no hi havia més que tu i jo, tot el meu univers es va capgirar, vas moure el meu món i t'hi vas instal·lar en ell. I ara entenc que no hi ha millor lloc que els teus braços, que no vull altra casa que la teua pell i que tot el que desitge és viure als teus llavis càlids i suaus...
Ara ja puc afirmar que L'AMOR SÍ QUE EXISTEIX, que jo l'he trobat en tu i que no podria haver sigut d'altra manera.

Pels jardins de Vivers
ell passeja i observa els voltants,
pensa en ella i s'encen una cigarreta,
fa un poc de fred i vent,
pensa què li dirà
i en el color de la seua mirada.

Al cotxe ella mira l'espillet del seu davant,
pensa si ell la trobarà guapa
i assaja el seu millor somriure.
Està nerviosa,
-s'ha menjat totes les ungles eixa vesprada-
té mal d'estómac
i el cor li batega fort.

Arriba el moment,
ell camina cap al lloc on decidiren trobar-se
es posa nerviós i respira fons,
alça la mirada i la veu, de lluny.
Quan la té al davant somriu
i s'abraçen fort,
intentant convertir-se en una sola persona.

Ella somriu, també
i s'abraça a ell posant la galta al seu pit
sent el batec del seu cor
i en eixe mateix instant tot canvia.
Sap que li acaba de regalar l'ànima,
que ell és tot el que esperava.

Es miren als ulls
i diuen qualsevol tonteria
-l'amor els torna previsibles-
s'asseuen en un banc de pedra
s'agafen de les mans
i tot al seu voltant desapareix,
no hi ha més que aquella muntanyeta
enmig d'un immens jardí,
aquell banc de pedra
i dos cors bategant
dues ànimes bessones
l'anhel de l'amor,
el sentiment infinit
i llavis que es cerquen
i es troben.
La passió continguda
els sentits s'aguditzen,
i tot el sentiment
flueix com un riu
ampli i extens.

Ella el mira,
amb els ulls plens de felicitat
i troba la mirada d'ell,
una mirada clara,
transparent,
i sap que si mira un poc més cap endins
es trobarà a ella mateixa
aferrada al cor del seu amat.

A tu, que m'habites. T'estime.

Allunya't de mi i fes-ho prompte
abans de què t'enganye,
el teu cel es fa gris
i jo camine davall de la tempesta.
Allunya't ja de mi,
escapa, no has de veure'm.
Entén que encara que et demane que te'n vages,
no et vull perdre.

La llum ja no és suficient,
no vulgues caminar per damunt del dolor descalç.
Un àngel et cuida,
i va posar als meus llavis la veritat
per tal de mostrar-te la sortida.

Allunya't de mi, amor
jo sé que encara estàs a temps,
no sóc qui parec, en realitat,
perdona'm per no ser qui tu creïes,
no vaig caure del cel.

Si no vols escoltar les meues paraules
i decideixes correr el risc,
voràs que sóc realment bona
en enganyar i fer sofrir
qui més estime.

Allunya't de mi, amor
doncs tu ja saps que no et mereixc,
voldria arrepentir-me, tornar enrere
i no dir-te açò,
però la llum ja no és suficient.

M'agrada observar a la gent quan vaig al parc a llegir. Són les cinc de la vesprada, fa solet, la gespa on estic asseguda és d'un color verd intens i la terra està freda, humida, per les últimes plogudes probablement. M'agrada el contacte amb la natura.

Hi ha una dona que passeja el gos, un home de mitjana edat amb roba esportiva que fa footing i una parella jove amb la filla d'uns quatre anys que juga a amuntegar pedres de tots els tamanys i formes.

M'agrada deixar volar la imaginació i pensar quines històries amagaran cadascun d'ells. La dona baixa a passejar al gos sempre a la mateixa hora perquè sap que l'home que fa footing la mira dissimuladament des de fa un parell se setmanes. Tots el dies abans de baixar, la dona pensa què li dirà alguna cosa, qualsevol comentari intrascendent sobre l'oratge o l'absència de pipi-cans al parc. Creu que no és casat, s'ha fixat que no porta anell, ella se'l lleva dissimuladament tots els dies en baixar. Així van passant els dies, mai aconsegueix omplir-se de coratge per dir-li alguna cosa però no perd l'esperança de què algun dia siga ell qui trenque el gel.

La parella jove amb la filla no són casats, ni falta que els fa, ells s'estimen i no necessiten cap document oficial per acreditar el seu amor. Van haver de lluitar contra l'opinió de la família d'ell quan ella es va quedar embarassada amb dèsset anys. Ells però, van decidir continuar endavant amb l'embaràs, amb un parell de collons. Ara viuen en un pis de lloguer, ell treballa de cambrer a jornada completa, ella porta a la filla a l'escola pels matins i després torna a casa per a feinejar un poc i estudiar per a les oposicions a l'Administració que està preparant. A la vesprada quan abaixen junts al parc amb la filla, gaudeixen del millor moment del dia, la xiqueta va i ve mentre juga i sa mare li dóna el berenar a mulladetes. Ells s'agafen de la mà, es miren tendrament la filla, com un regal inesperat però que els ompli de felicitat i és el motiu pel qual tots els matins s'aixequen amb ganes del llit.

Comença a fer frescor, em pose la xaqueta mentre pense en les meues coses. Quan alce el cap tinc a la xiqueta al davant amb el braç estirat, em regala una pedra, l'agafe i li dóne les gràcies mentre ella somriu i deixa veure les seues dentetes menudes i blanques.

Vesprada de diumenge

Tinc les mans fredes,
la teua esquena nua està calenta.
Estàs boca per avall
i jo asseguda al damunt de les teues natges
amb les cames obertes,
pots sentir la meua humitat.
Agafe l'oli d'ametlles
i deixe caure el líquid en les meues mans.
Estàs relaxat, aparentment,
no et puc vore el gest,
però a través dels palmells
puc notar la teua sang bullir,
desitjant que pare, o que continúe, qui sap.
Jo tinc el control,
passe el tou dels dits
recorrent la teua columna vertebral
fins arribar al coll, em pare,
t'acarone els cabells, de baix cap a amunt,
t'estremeixes.
Quan penses que ja he acabat
t'agafe pels cabells de manera sensualment brusca
i estire fins que gires el cap.
Tu em mires apassionadament i em mossegues el llavi inferior.

Llàgrimes

Quina calor fa a la biblioteca! Uff! Aquestos dies han sigut horrorosos. El fet de no tindre res a fer no és compatible amb el meu caràcter. Necessite tindre sempre la ment ocupada, però els fets esdevinguts a casa em tenen bloquejada. La malaltia de ma mare, els problemes del meu pare, la mort de ma tia...

La dita popular de què no hi ha mal que per bé no vinga...mentida! Quan penses que tot ha canviat i que les coses comencen a ser més relaxades...zass! t'arriba l'òstia per altra banda. Diuen que la vida consisteix en això, caure i tindre suficient força i coratge per a alçar-te.

Ho descriuré amb una imatge: tinc la sensació d'estar al fons d'un pou, comence a pujar a poc a poc, amb esforç però amb ganes, i quan ja estic a dalt i pose la mà a la sortida hi ha algú que em xafa i m'empenta per a què torne a caure altra vegada al fons.

I saps que no pots donar-te per vençut, però hi ha moments que només voldries arraconar-te a la part més obscura, ajagut, amb les mans al cap, i plorar, plorar fins no poder més, fins quedarte adormit i esperar que quan despertes tot haja sigut un malson. Però no puc plorar i em fa molta ràbia. Per què no puc plorar?

Tornem a començar

Ja fa molt de temps que no escric, això només té un motiu, estic falta d'inspiració. Pense que novament l'he trobada, vaig a intentar-ho.

Per a començar, m'agradaria compartir amb vosaltres (els pocs que em llegireu) una cançó que em commou i em porta a un estat de relaxació inusual en mi. Espere que us agrade tant com a mi.

PD: Tota la seva discografia és molt recomanable.

http://www.youtube.com/watch?v=LYhrYHmUPn0

Mentre m'avorria esperant...

Somnis de lluna i mel
que em fan volar durant la nit
llarga, freda i obscura.
Després arriba el matí
i res ja no és el que era,
torna la monotonia, l'ensopiment,
l'ànima quebrantada que no vol
continuar ancorada al meu cos.
Cruel i trista vida.
Mentre la il·lusió als ulls de la gent
creix dia a dia,
la meua s'apaga com les espelmes
d'aquell dia plujós, que es van consumir
esperant que tornara la llum.

Em demanen que busque motivacions i ho intente. Buscar una motivació per viure, és molt trist, cert. No deuria ser sinó la mateixa vida un motiu per motivar-se? El temps passa, els dies, les hores, llargs segons que se'n van i no han de tornar. Mentrestant, jo em malgaste en banalitats. Mentre jo em dedique a fer altres coses, és la vida la que passa i se me'n va.

I no voldria jo anhelar els teus ulls,
i tampoc voldria somniar estar novament al teu llit.
No voldria esperar amb ansietat escoltar la teua veu
i viure un altre dia, que dic dia! aquelles hores que volaven
mentre tu i jo recorríem els carrers de València amb el vent
a la cara i l'esperança als ulls.

Coses que passen

Has arribat plenant buits, fotent patades als meus records,
has arribat de sobte i sense ser demanat, però amb una força
que tot ho empeny i que se m'enduu darrere.

Dos cossos en la nit freda. I una mirada de cel,
l'infern als meus ulls. L'alcohol ens corre per les
venes i encén el centre del nostre plaer.
Ens esguardem la mirada, intentant trobar-nos
l'ànima, però ens trobem dues boques,
dues llengües que es busquen, la teua saliva
i la meua i les teues mans fredes recorrent el
meu cos tebi i tremolós sabent allò que esdevindrà.

Actualitzar

Això és el que voldria fer, però actualitzar amb trellat. I és això últim el que no puc aconseguir. No sé què punyetes em passa però tinc la inspiració pel terra i no hi ha forma d'escriure res mínimament decent.
Diguem-li estrés, diguem-li falta de temps, poca concentració o que fa més d'un mes que no tinc sexe...no sé quin serà el motiu concret. Estic insuportablement melosa però al mateix temps poc comunicativa. Deu ser la regla que sempre ens torna boges una vegada al mes.
Jo voldria encetar una espècie de post setmanal el qual anomenaré "La frase tonta de la setmana". Tot açò ve perquè l'altre dia a l'autobús hi havia posada una cançó del grup La 5ª Estación, que s'anomena així. Em vaig quedar pensant una estona i, és ben cert que habitualment -ja siga perquè el cervell ens juga males passades o perquè serà cert allò de què l'alcohol i la marihuana es mengen les neurones- diem algunes frases sense pensar, que resulten estranyes, però que després sempre recordem.
Un dia estavem veient la pel·lícula Pretty Woman la meua companya de pis i jo. Hi ha una escena on estan la Julia Roberts i el Richard Gere a la banyera, amb l'escumeta del sabó, mentre es fan besos, carícies, etc; estàvem veient aquesta escena quan la meua companya digué: -"Això és lo típic que no ens passarà mai". Jo me la vaig mirar mentre processava la informació i immediatament vam esclatar les dos a riure, sense parar, allò que quan més ho intentes menys pots parar. T'agafa un mal de panxa horrorós i comencen a eixir-te llagrimetes a la cua dels ulls...De sobte vaig parar de riure, la vaig mirar seriosament i li diguí: -"de què collons ens riem si és lo més trist que he escoltat en ma vida?",
-"tens raó", -va contestar-. I ens quedàrem les dues en silenci, reflexionant dins nostra sobre aquella frase i com de cert era el que portava implícit.
Des d'eixe dia, resulta una frase bastant recurrent quan veiem una pel·lícula d'aquestes d'amor. Veritat que el que ocórre a les pel·lícules no passa a la vida real? Doncs això. Tornem a començar.

Empresa Mediocre de Transport

Sempre m'ha agradat viatjar amb autobús, veure el paissatge, la gent que puja i baixa estressada, mentre jo escolte música amb un mig somriure. M'agrada sentir el sol que entra per les finestres i veure regalimar les gotes d'aigua els dies de pluja.

Enguany he tingut l'opció d'agafar l'autobús diariament i tot aquest encant que abans li veia, ara l'ha perdut per complet. Després de conéixer les excel·lències de RENFE i Metro València, només em quedava l'esperança que els autobussos funcionaren millor. Però novament he comprovat la negligència dels tranports valencians.

Problema 1: són les 7.30 del matí i he d'arribar a classe a les 8h. Cap problema perquè en deu minuts arribe (suposadament) amb l'autobús. A la parada, tot ple de gent esperant, l'autobús parat i tres tècnics intentant fer-li un "reset" al motor elèctric. Després de tres intents, res. No s'engega:
-Por favor esperen al siguiente.
El qual tarda 12 minuts en arribar. Faig tard a classe.

Problema 2: de bon matí ja estic dalt de l'autobús, però aquest no arranca. De nou un "reset" i finalment es posa en marxa. Sospire. Però quina és la meua sorpresa que en comptes d'anar avant, l'autobús anava marxa enrere. La meua cara era un poema. Un intent, cap enrere. Dos intents, cap enrere. Tres intents, cap enrere. Telefonada a la central: -no me entran las marchas! -pues apagalo y vuelvelo a encender. -Ya lo estoy haciendo!
Set minuts més tard allò agafa la direcció normal. Bé, almenys hui no arribe tard.

Problema 3: Agafe l'autobús pel matí i tot sembla normal (dintre meu rese per a què no passe res). Ens parem en un semàfor, em descuide un segon i de sobte: Plofff!!! òstia contra el cotxe de davant:
-Porfavor bajen i ahora viene un compañero a recogerles.
I un colló! vint minuts a peu fins a la Facultat.

Problema 4: Novament pel matí puge a l'autobús, tique en la maquineta i no em torna el bitllet. L'home el trau i no passa res. Puja una xica després, tica el bitllet i allò comença a pitar: pi!pi!pi!pi!pi!pi! -sense parar-. Telefona a la central: -Hazle un reset.
Jo allà asseguda, primer em vaig posar de color verd, després taronja...Novament telefona:
-Oye, esto no para de pitar y yo no puedo conducir con el pitido ese en la oreja!
-Pues a cochera.
-Bajense y cojan el siguiente. Tu dile a mi compañero que ya has ticado.
Buff!!! En eixe moment la meua cara reflectia un fort color morat, amb dues venes ben unflades al coll, pensava que en qualsevol moment em convertiria en Hulk...Esperant a la parada no vaig poder controlar la meua ira i comencí a despotricar davant de tota la gent:
-Quina vergonya! tots els dies ha de passar algo! Me cague en l'ostia puta i la mare que va parir a tota la flota d'autobussos de València i de la contornà! (tot el món em mirava, obviament).

Quan arribà el següen tot el món va pujar sense dir ni mu, jo crec que ja havia començat a rebentar la samarreta i el meu coll era un pam més gros. Amb els ulls obertíssims i les venes totes roges vaig mirar el conductor i li vaig dir:
-Perfavor, on puc demanar el full de reclamacions? :(
-En la plaza Correu Vell, donde està la Lonja (em va dir mirant-me amb menyspreu).
-Gràcies.

I així va ser com vaig arribar tard al treball i encara hui no he tingut temps per anar a demanar el coxino full de reclamacions, que després ells utilitzaran per netejar-se els mocs (per no dir altra cosa).

Tot açò en menys de dos mesos! Mentrestant els amos de València es gasten milionades comprant cotxes oficials a costa de què la resta fem tard a les nostres obligacions diaries.
D'ara endavant m'hauré d'alçar una hora abans cada matí "per si de cas", per a pujar en cotxes vells, pagant un preu excesiu, aguantant a conductors malhumorats que es desfoguen amb els usuaris i mil etcéteres qua ara no m'abellix recordar.

Tingueu un bon dia.

Adéu per sempre

D'un amor que em persegueix ja vuit anys.

No vull pensar en metes llunyanes,
no vull esperar allò inesperat,
innabastable, no vull crear il·lusions subjectives
recobertes de dolça luxúria,
no desitge malgastar el temps
amb banalitats que destorben els sentits de la realitat.

No necessite recordar els teus ulls per poder sobreviure,
no m'és imprescindible la teua veu
als matins buits de tot sentiment d'eufòria,
matins que em deixen esgotada,
matins que no voldria que existiren,
matins morts per la melangia més profunda i més amarga,
agonitze als matins i no puc fer res per evitar-ho.

No vull viure de l'alé del teu record,
no desitge portar-te a la sang dia i nit,
sang efervescent, negra pel dolor, somorta,
sang que ja no és sang, sang aigualida,
invadida pels moments que em vas donar,
sang que corre pel meu cos però no és bombejada pel meu cor,
es troba parada, m'aclapara i la sent bategar dins les venes,
però no és sang calenta, és sang freda que em destorba.

M'envaeix un estat d'inèrcia
que em porta pels carrers plens de gent,
però buits de sentiment.
No et necessite,
no vull que habites la meua ment,
enterboleixes els meus pensaments,
deixa'm imaginar un món sense tu,
deixa ja l'habitació recòndita dels meus pensaments
esgotats d'intentar l'oblit i no aconseguir-lo.

No m'aclapares, deixa'm viure i poder sortir a veure el sol,
deixa'm escoltar els ocells al matí i gaudir
del relliscar de l'aigua freda dels matins a la dutxa,
deixa'm poder disfrutar les petites coses
que es necessiten per viure, per respirar, deixa'm ser lliure.

M'has posseït, m'has captivat, has fet de mi una joguina,
un titella amb el que pots jugar només amb la ment,
et demane la meua llibertat, et demane la vida,
abandona el meu cor, el meu cos,
simplement no et vull amb mi.

Camals mullats (i calcetins, peus, cames i el cony també mullat)

Digueu-me boja o penseu el que vulgueu, són les dues i mitja de la nit d'un dimarts (bé, ja dimecres) i bon dia i estic ací davant de l'ordinador, podria afirmar que estic borratxa i no m'equivocaria, però vull pensar que no és així. I què voleu que us diga, doncs que m'abellia eixir, airejar la ment i oblidar-me per unes hores de tot. I la veritat ho he aconseguit. Un concert de rock, cervesa i més cervesa, amb la casualitat que li he caigut bé al xic de la barra i m'ha convidat un parell de vegades i, obviament, no es pot dir que no quan et conviden, queda lleig. Uns holandesos s'han acostat i han començat a parlar-nos, perimer en anglés i, vaja tu! quina sorpresa! un d'ells parlava valencià, portava cinc anys ací, ha sigut una grata sorpresa realment. A la fi, he tornat cap a casa després de fer tenca en totes les bases d'aigua del carrer i mullar-me fins a les celles...Així que aquestes són les conseqüències: teclege i he de mirar i remirar el que he escrit perquè em menge les lletres, estic sola al mejador de ma casa, un silenci sepulcral i plou al carrer. La gent ja dorm i jo mentrestant espere a què em baixe l'alcohol i poder dormir decentment.

No em tracteu com una persona irresponsable, ja que no ho sóc. Simplement són necessitats vitals. M'he alçat a les 7 del matí i he currat tot el dia, amunt i avall, pendent dels alumnes, de les seues necessitats, de portar les classes ben preparades per tal que no tinguen cap problema...i, jo què? jo on he estat durant tot el dia? senzillament, no he estat. M'he dedicat als demés, a preocupar-me per la resta, amics, companys, familiars, alumnes, etc.
Arriba un moment, en què ja no pots més, necessites instants per poder gaudir, ser tu mateix sense estar pendent de ningú. I això és el que he fet. I no em penedisc. Ha sigut una gran nit, sense res d'especial però molt satisfactòria.

I no tinc res més a dir. Aquest és un altre post d'aquells que omplin buits, d'aquells que sobren, que no són necessaris. Però què més dóna. Ací el teniu per a qui em vulga llegir perdent cinc minuts del seu temps, aquest temps tan preuat en els nostres dies, i que jo ara el perdré masturbant-me per a després dormir com un angelet. Bona nit.

Altre amor

Açò ho vaig escriure quan tenia 17 anys per al meu angelet, el meu nebot que acabava de nàixer i que me l'estime moltíssim. Per a tu, Pau.



Arribes al món i jo fa temps que t'espere.
T'espere impacient, amb la il•lusió malaltissa
de qualsevol primera vegada.
Quan et tinc davant dels ulls, vull agafar-te,
besar-te, però sé que no és el moment.
Et veig cada dia, i cada dia em sobta de nou
el mateix sentiment que em va envair el primer dia
que et vaig conèixer aquell vint-i-set de setembre de 2001.
Tu ets el primer, i t'he estimat més que a cap altre,
eixe és el premi, el premi de ser el primer.
Sé, que algun dia, més tard o més d'hora,
arribará algú a qui estimaré amb tot el meu cor,
fins i tot l´estimaré més que a tu mateix,
però fins que arribe eixe dia, tu ets el primer,
qui governa el meu cor,
per qui no dubtaria en donar la vida pròpia,
la sang o el fetge.... no hi ha res que no donaria per tu,
per veure el teu somriure càlid, sincer i ple de joia,
cada dia de la meua vida.
Arribes al món i jo fa temps que t'espere,
i ara que et tinc, no et deixaré anar...

Escuchando un disco barato en soledad

Hui és un dia d'eixos tristos, no només perquè plou i els carrers estan grisos. És un dia trist al meu interior. La culpa la té en part la menstruació, mític revolucionador d'hormones, és un fet provat. Només (i espere que seguisca així) plore una vegada al mes i, sempre concretament quan estic en "eixos dies". Doncs hui m'ha passat això, em sent dèbil, més sensible que de costum, tot m'irrita i m'afecta moltíssim, només tinc ganes de posar-me al llit i tapar-me cap i tot.
És divendres, són les onze de la nit, estic sola a casa, avorrida i amargada, amb 25 anys a les costelles, sense vida social, ningú no em telefona ni em parla pel messenger (això sí que és trist, eh?). I jo em pregunte, sóc jo l'única en aquesta situació? perquè si és així...ufff, preocupant. Però bé, pensant-ho millor, necessitava un dia d'aquestos, estar sol amb ú mateix mai va malament.
Com va dir no sé qui :"aburrirse en el momento adequado és signo de intel·ligencia". Deixeu que m'ho crega perfavor.

"Huyes, huyes, huyes a otro lugar,
otra percepción de la vida te ayudará.
Otra percepción de la vida demuestra
que nada és verdad, otra percepción
de la vida, te ayuda a pensar.
Huyes, huyes, quieres tranquilidad,
que te dejen pasar un rato en soledad,
que te dejen pensar un rato porque
sientes gran malestar. Escuchando un disco
barato en soledad".

Fragment de Huyes de Skalariak.

Ufff...va dir ella

Hi havia alguna cosa que no em deixava tranquil·la hui. No he sabut què era durant tot el matí, li he donat moltes voltes i mira, que no, no sabria esbrinar què era...mentre estava dinant m'he tornat a posar a meditar per veure si aconseguia trobar-li sentit a allò que em passava, en un moment he recolzat el cap a la mà esquerra i immediatament ho he vist clar. Necessitava tallar-me els cabells ja! No sé si a vosaltres us passa, però jo quan em dóne compte que he de tallar-me els cabells, ho he de fer immediatament. He eixit escopetada de la facultat directe a la perruqueria de la cantonada, resant per a què em digueren que sí em podien agafar i...ufff sí! Allò ha sigut la glòria! Mentre la xica m'ensabonava el cap quasi m'he adormit, quin gustet...està molt però que molt bé això dels massatges al cap.
La xica m'ha preguntat com volia tallar-me'l i jo li he dit que tallara tant com volguera. I això mateix ha fet, quan m'he donat compte, ben bé m'havia deixat amb quatre pèls (exagere un poc, ho sé), m'he mirat a l'espill i he optat per mirar a l'infinit per no veure com estava quedant l'asunt.
Quan he arribat a casa, he inspirat i expirat durant un minut abans de mirar-me a l'espill. Finalment, quan m'he decidit i he mirat, he pensat allò de "terra traga'm". Quina desfeta! Quin desastre! Conclusions: estic completament horrible, molt i molt lletja...
Bé, espere que em cresca prompte, encara que ningú em lleva la vergonya d'eixir els propers dies al carrer amb aquest new look. Xica, que de vegades lo fashion no ens queda bé a totes...

La lluna plena...és el que té...

La nit que se'm van creuar els cables no tenia res d'especial. El cel estava ennuvolat, bufava vent de llevant i hi havia lluna plena, pleníssima. Em trobava a casa tranquil·lament, no recorde si mirava la tele o estava fent alguna cosa a l'ordinador.
Estava sola a casa i era divendres, això sí ho recorde. De sobte, em va sonar el telèfon. No esperava cap telefonada, recorde que aquell cap de setmana m'abellia estar sola i no tenia plans.
Agafí el telèfon i escoltí la teua veu a l'altra banda.
Em vas preguntar què feia:
-Res d'important -vaig contestar-
-Vols que anem a la platja a xerrar i prendre unes cerveses?
Realment no tenia ganes d'eixir, ja m'havia posat el pijama, però no sé per quina estranya raó et vaig dir que sí.
Passada mitja hora em vas recollir, havies comprat una litrona i a mi em va semblar una bona idea (més barat, que la cosa no està per a tirar coets). Arribàrem a la platja i ens vam asseure en un banc al passeig, bufava el vent i no donava gens de ganes de baixar a l'arena.
Ens passàrem hores xerrant, de tot en general i de res en concret. De cop i volta em vas dir:
-Vull banyar-me.
Jo vaig respondre amb una carcallada. Feia fresqueta i la mar estava molt marejada.
-Tu no vols banyar-te? -vas dir-
-Jo? no, no estic tan boja...
-Bé, doncs si vols, jo em banye mentre tu em mires i et rius de mi.
-Em sembla bé! -contestí-
Vam arribar a la vora de la mar i em demanares que almenys em mullara els peus, cosa que vaig acceptar. Et vas llevar la roba davant meua, amb tota la confiança del món, mentre jo observava el teu cos nu, només a la llum de la lluna.
Des de dins de l'aigua em saludaves mentre jo veia com les ones et passaven pel damunt. De sobte i, sense meditacions prèvies vaig començar a despullar-me, em vaig fer nua i vaig entrar a l'aigua fins on estaves tu. Et quedares mirant-me sense dir-me res, quan una ona ens va empentar i ens vam abraçar per no caure. Vaig alçar la mirada, vaig trobar la teua boca i et vaig besar. Tu em reberes amb els teus llavis salats, igual que els meus, imagine. Ens férem besos humits mentre tu m'agafaves pel cul. He d'admetre que mai en ma vida havia tingut una sensació tan excitant.
Les ones se'ns tiraven a sobre i no ens deixaven gaudir dels nostres cosos, així que decidírem eixir fora. Ens estiràrem a la tovallola, els dos estàvem xopats, però vam continuar el que havíem començat. Te'm vas posar a sobre i vas baixar pel meu coll passant-me llengua per cada racó, pels meus pits, el meu ventre, fins arribar al meu cony on et vas detenir...una llarga estona. Després jo et vaig fer el mateix fins arribar a l'orgasme. No hi hagué coit, ni el necessitàrem. Ens vam quedar allà estirats, abraçats, mirant aquella lluna confident que ens mirava maliciosa. No vam dir res, ni falta que feia, ja ens ho havíem dit tot.

Moments d'eternitat

"Hi ha moments que tenen gust d'eternitat, no els triem sinó que compareixen en un encanteri. Voldríem escapar-nos-en, perquè són una garantia de complicacions. Qui sap si l'únic que importa és fer-los durar, abans que tornen els records. Els gestos sorgeixen amb una espontaneïtat absoluta, no hi ha reflexions prèvies, ni mots que serveixin per analitzar-los. És el temps de la vida que s'imposa a qualsevol intent de racionalització."

Fragment de Passions Romanes de Mª de la Pau Janer.

Què seria la vida si no fóra per moments com aquestos? La felicitat és breu. Tan breu com un d'aquestos instants on sembla que el temps es pare, la resta del món no existeix. No hi ha un ahir ni un demà, només un moment que queda congelat en el temps i per sempre en la nostra memòria. Després quan ens posem nostàlgics intentem recordar el dia en què visquerem eixe moment, però només tenim al cap aquella imatge congelada, guardada amb pany i clau al calaix dels records, o millor, al calaix dels moments eterns.

Cau la nit sobre la consciència de no trobar-te

Açò ho vaig escriure fa uns dies, em vaig despertar a mitja nit a pixar i, de sobte em vingué la necessitat d'escriure, no sé si ho vaig somiar i després ho vaig escriure, resulta un poc estrany, alguna vegada us ha passat? Bé, ho vaig escriure mig dormint, però al dia següent ho vaig rellegir i m'agradà. Espere que us agrade.

Cau la nit i desespere per no trobar-te.
T'oblides del meu record, com qui oblida
una moneda dins la butxaca dels pantalons.
I jo, estúpida sense seny, continue l'espera
de l'arribada que no s'ha de produir,
del bes que no rebran els meus llavis,
del tacte d'una pell que no espera les meues mans
i, d'una veu a cau d'orella que no desitja dir-me els seus mots.
L'espera del no-res, en un carrer sense sortida,
on les parets estan pintades amb les lletres del teu nom.

PD: No té títol, accepte suggerències.

Només sé que no sé res

El cap de setmana vaig anar al cinema a veure l'última pel·licula de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona. Pel·lícula que recomane veure en versió original. Es tracta d'un triangle amorós un poc enrevesat. Dues amigues americanes van a Barcelona a passar l'estiu i allí coneixen un pintor que les portarà de cap a les dues, però la cosa no acaba ahí, s'embolica més quan apareix la ex-dona del pintor que sembla no estar massa bé del perol.
La pel·lícula va estar molt bé i la vaig veure tranquil·lament a la sessió de la una de la matinada. Cap al final, el narrador qui conta la història va dir una frase que m'és molt familiar i que jo he dit moltíssimes vegades: "només sé el que no vull". Quantes vegades l'he pronunciada del tot convençuda que això era un gran pas endavant...però la sensació amb la que vaig eixir del cinema era ben diferent. Em vaig donar compte que eixa frase realment no significa ben bé quasi res. És molt fàcil saber què no vols en la teua vida, la qüestió és saber allò que vols.
Vaig arribar a casa pensativa, em vaig posar dins del llit i vaig ser incapaç d'adormir-me, no parava de donar-li voltes. Una hora i mitja després em vaig donar per vençuda, i finalment em vaig adormir després de masturbar-me una bona estona.
Envege a les persones que tenen clar què és allò que esperen de la vida i de la resta de gent amb qui la comparteixen, jo de moment, l'única cosa que puc dir, és que sé el que no vull. I tornem al principi.

Anit, de nou.

Et vaig tindre de nou als meus braços. Sóc una estúpida, ho sé i ho reconec. Vaig tornar a casa sola, la meua companya de pis es quedà al bar prenent la última. Jo no podia més, estava cansada i borratxa. Vaig conectar l´ordinador i et vaig trobar de nou. Va ser pensat i fet. Jo estava calenta i et vaig incitar, la teua resposta fou immediata: "Ara vaig". Em posí baix la dutxa -feia olor a alcohol i tabac- i l´aigua em va fer reviscolar un poc. Em vaig posar el pijama i als cinc minuts vas arribar.
Estaves més guapo, si cap, que de costum. Vingueres cap a mi, m'agafares i em vas besar, casi em vaig derretir en eixe moment. I tornarem a ser, ens vam fondre novament, dos cossos que es converteixen en un...no sé explicar per què sempre que estic amb tu tinc aquesta sensació.
Però tu no m'estimes, em vas mirar i digueres:
- no em demanes que em quede a dormir.
- jo no et demane res-, vaig contestar.

L'amor no existeix? o jo estic tornant-me boja? Alguna vegada algú us ha dit una cosa, i sabíeu que n'estava pensant una altra?
Sóc una estúpida, ell està jugant amb mi. Pareixerà una bajanada, però preferisc tenir-lo així, que no tenir-lo.

Com cada dia...

Ella va anar a esmorçar, a l'altra banda del taulell estava ell, un jove esvelt, amb uns ulls claríssims i somriure dolç.
Ella prenia el got amb la mà esquerra mentre sostenia una cigarreta a la mà dreta. Ell li parlava de coses del tot banals, del tot quotidianes, mentre ella el mirava fixament i el sentia sense escoltar-lo. Al cap d´uns minuts ella tornà a agafar el fil de la conversa, mentre feia un glop al seu suc de taronja. Ella somreia, li seguia la conversa sense massa efusivitats, mentre dintre seu pensava com li agradaria passar a l'altra banda del taulell, penjar-se del seu coll i besar-lo.
Va apagar la cigarreta, va fer l'últim glop , pagà el que devia i va sortir del bar, pensant en els seus ulls i en la seua boca, tot sabent que és altra qui es perd en eixos ulls i exa boca, cada nit.

Ànimes bessones

"Tornem a ser. I què ens queda?
Hi ha un pont blau i una veu de cotó,
hi ha un desig, hi ha coit, no hi ha marihuana,
negra, blanca o verda."

Fragment de VI de David Castillo.

Instants de felicitat

"No m'agrada que m'enganyin
i menys enganyar-me a mi,
que resulta molt més fàcil."

És la una d la matinada i Toni se n'acaba d'anar del pis. Conecte l'ordinador i et veig allà "conectado". Em saludes i jo faig el mateix. Per les teues paraules puc deduir que avui tens un dia "tendre". m'incites, dius que necessites la meua companyia i m'expliques que moltes vegades penses en mi i ens imagines en la intimitat. Jo no sé si ho dius per fer-me la pamplina o ho dius sincerament. A les dues ja estàs a ma casa i tot flueix com sempre, ens acoblem perfectament, encaixem com dues peces d'un puzzle, és impossible que isca malament. Em beses, em llepes, m'acarones, em portes fins als límits del plaer, i jo a tu. Exhausts, apaguem la llum i ens adormim. Demà al matí ho recoradràs com un somni, però ja has despertat.

Què passarà?

"Jo canvio de pensar,
de sentir, d´una manera
transcendent, i ben sovint.
Imagino ls demència
com un canvi d'aquests meus,
sense un altre que el bandegi.
L'infeliç queda aturat.
Jo no sé per què no em passa.
El cervell deu ser capaç,
a partir d´allò que em resta,
de crear-me un nou estat,
-que hauria d´esverarme,
però m´abelleix com és-
L'actitud: veure què passa."

Rudiments de Saviesa de Miquel Bauçà.

Avui em desperte a mitja nit, em desperte i pense en tu. Com pot ser que a les 4 de la matinada estiga pensant en tu? Jo tampoc no tinc resposta. Avança el matí i no et puc treure de la meua ment, sent que t'estime més que mai. De sobte, a la biblioteca em trobe casualment amb en Joan. Tot l´estiu sense saber res d´ell i acaba assegut al meu davant, casualitats de la vida? No m'atrevesc a dir-te res, realment la nostra amistat va acabar penjant d´un fil, sense final, i ara en retrobem. Tu em dónes bones notícies i jo faig el mateix. Anirem junts a classe enguany, m'agrada veure´t sovint, però això no t'ho dic, ho pense dintre meu mentre em parles i em mires fixament amb els teus ulls d´una blavor impecable.
I tot allò que em resulta més curiós és que des de que he vist a en Joan, no he tornat a pensar en tu.

És sà penedir-se?

"Sempre trobareu una raó o altra -si la busqueu, naturalment- per penedir-vos de qualque cosa: fins i tot de la cosa més noble que mai hàgiu fet. Ara: penedint-vos-en, tampoc no aconseguireu res."

Penediment de Miquel Martí i Pol.

No em penedisc de res, podria dir. Mentida. Sí ho faig. Sovint m´he penedit de moltes coses. Tal vegada, arribarà un dia, miraré cap enrere i podré afirmar: -no em penedisc de res. Qui sap! tant de bo!

Què em passarà demà?

"I què em passarà demà?
Tornaré a tenir força,
una força que no sé
com serà, però hi confio,
per combatre tots els mals,
de fet, tota l'existència"

De Rudiments de Saviesa de Miquel Bauçà.

No sé què passarà demà, quin oratge farà, quines notícies seràn portada al diaris, amb qui em creuaré al llarg del dia...tot això no ho sé. Però tornaré a tenir força per enfrontar un nou dia, força per a ser jo, hi confio. O ara o mai.

La renaixença o el renaixement? qui sap...o cap de les dues...

Tot comença de nou i tot sembla estar al mateix lloc de sempre, el barri, la facultat, el pis, les companyes...El que canvia està dintre meu, una força que m'empeny a viure cada dia com si fós l'últim, desitge sentir que estic viva, desitge assaborir cada instant, cada segon, car no sabem si serà l'últim.
Vull plenar la meua vida d´il·lusió, de motivacions, per poder alçar-me del llit cada dia amb energies renovades.


Jo vull il·luminar el present
i no repetir errors del passat.
Un nou curs comença,
i comença, també, un nou "hi havia una vegada" ,
com continuarà?

COMENÇA UN NOU CURS. L' ÚLTIM.

"Tot consisteix en començar
pel principi.
O, si de cas,
haurem de sembrar records
cada anys"

Damià Huguet.

Començar de nou, reprendre les coses en el mateix punt on les vam deixar, és difícil, molt difícil, però en qualsevols cas, és sobretot necessari. Necessari per tantes coses...necessari per demostrar-me a mi mateixa que sóc capaç d´aconseguir allò que em propose. Fer-ho només per mi, m'ho dec.

És un neguit constant, pensar que m'he perdut a mi mateixa, que he perdut el nord...

Tot i això, sempre es pot començar de nou, pel principi i amb principis. Tenir clar quines són les meues prioritats, allò que necessite realment per poder recuperar la confiança en mi mateixa. Refer l´escala de valors.

Els objectius immediats són saber donar-li a cada cosa el valor que té realment i, fer només allò que m´aporte alguna cosa.

D'avui endavant, tot canvia, torne a començar, amb més força que mai, amb més ganes que mai.

Comence.

Correu del cor

Amor meu:
L´amor no existeix, deixem-nos de punyetes.
No t´enfadis, t´estimo amb bogeria, però l´amor no existeix. Hi ha persones amb les quals et trobes bé, persones a les quals desitges...també hi ha una altra cosa, una malaltia molt desagradable que és la passió afectiva.
Amor meu, aquesta malaltia és la que em fa anar de cul per tu en aquest moment. Sé que acabaré curant-me, però no tinc gens de ganes de curarme, i tot plegat és una llauna.
Noi, l´amor no existeix i jo estic malalta de tant estimar-te. Què hem de fer?